diumenge, 18 de març de 2007

Conseller Tresserras

Ahir al matí vaig poder conèixer i dissertar breument amb el conseller de Cultura (i mitjans de comunicació), Joan Manuel Tresserras, de visita a Lliçà d'Amunt amb motiu de la presentació del primer fascicle d'un llibre d'història gràfica sobre el poble que tinc entre mans. Després d'acostar-se a la futura seu de la biblioteca -antiga masia de can Oliveres- i de veure'n les obres, la comitiva féu cap a l'Aliança -bar, cafè, ateneu, teatre, sala de concerts-, veritable emblema de la població, la qual l'aixecà a mitjan dècada dels anys vint del segle passat.

El conseller Tresserras és un home pulcre i amable, que vesteix amb correcció, sense engavanyaments innecessaris, i que s'expressa encara amb més correcció, esquitxant els seus comentaris amb referències sobre lectures que li han plagut o amb cites d'autoritat que superen la seva pròpia. Durant la visita, segons em comentaren, es mostrà tothora interessat per allò que veia i no parava de preguntar. Quatre anys de conseller duren el que duren i farà bé el conseller d'apofitar-los en visitar pobles i contrades que en altra circumstància segurament no visitaria.


Un comentari, però, surava en forma d'alabança a la seva persona en el sentit d'assenyalar-ne el poc perfil polític, atesa no només la seva personalitat sinó també la quota d'independent i al fet que, segons diuen, va reiterar, a requeriment d'alguna pregunta, que no aspirava a seguir en la conselleria en la propera legislatura, ja que les inquietuds acadèmiques i universitàries li semblen personalment més motivadores. Res a dir.

Tanmateix, un conseller de Cultura -qualsevol conseller, però especialment el de Cultura-, ha de tenir un perfil polític que no està renyit amb el gest bonhomiós i la paraula amable i amatent amb l'amfitrió. I si bé no ha d'aspirar a perpetuar-se en el càrrec aquest ha de ser la seva prioritat i obsessió els anys que calgui mentre no assoleixi els objectius que es proposa. És una questió de passions. Si t'enganxen a contrapeu per ocupar un càrrec -i partíem del nivell del mar després de la sordidesa socialista de l'etapa Mieras i de la improductiva d'en Mascarell- no diguis que serà un honor per tu si no tens l'ambició -perquè aquesta és la paraula- de dedicar al teu país, com deia aquell, els millors anys de la teva vida. Especialment en l'estat que està quedant el país, montillitzat i progressivament descatalanitzat. No pots repicar i anar a processó.

I un darrer apunt baladrer. Acabat l'acte -prou emotiu, tot correcte, no té més- i superat el vermut, vaig anar amb l'Anna a dinar a Granollers -cap luxe- però després m'entraren ganes d'un Macallan i un puret. I en entrar a la Fonda Europa ens fan saber d'una zona de fumadors disponible "sólo si van a comer". Em pregunto què n'ha quedat de l'esperit fondista del local -que t'ha de fer sentir com a casa, i això comença per no tenir tares d'Ikea i contestar-te en català-, què n'ha quedat que no permet regalar-se un güisqui i xiuxiuejar a cau d'orella aquell bellíssim vers d'en Sagarra que fa: "Digue'm les vives meravelles del teu treball, del teu turment. Sota el concert de les estrelles, anem fumant tranquil·lament".