dimecres, 28 de març de 2007

Desconcert

Els que ens definim com a nacionalistes i també com a independentistes -termes que tot i no ser antagònics tampoc són equivalents- no podem sinó manifestar la nostra creixent perplexitat i desconcert davant les maniobres absurdes i egoístament partidistes d'ERC i CiU. Durant les dues darreres legislatures ambdós partits -o partit i coalició, com es vulgui- han aconseguit sumar una majoria parlamentària amb unes aspiracions nacionals que van molt més enllà de qualsevol altra combinació possible, inclosa l'actual. Està per veure si això serà possible en la tercera legislatura sense Pujol. Voler evidenciar, com fa ERC, que l'horitzó nacional tant de CiU com de la franquícia del PSOE a Catalunya té el mateix sostre és d'un estrabisme considerable, és mirar amb un ull a Cànoves i amb l'altre a Samalús. Basta parlar una estona, tampoc gaire, amb un socialista i veuràs tu on fixa això que en diuen autogovern. Ho podeu provar des d'ara amb qualsevol candidat a regidor. I viceversa, l'entossudiment de CiU en voler reduir ERC a un apèndix sociològic del socialisme espanyolista -disculpeu la redundància- és de miopia de cul de porró. Per a aquests afers ja hi ha els cotxes i les furgonetes -observeu la paritat- ecobiodièsel, la fiabilitat dels quals suposem garantida el gloriós dia de la votació final atesa la solidaritat mostrada amb les causes més diverses quant més lluny millor.

El major desconcert, però, no està en les croquetes tipus Laudrup que ara sí ara no corren per la banda Esquerra, sinó en el permanent fora de joc de la federació nacionalista, incapaç -sembla que d'arrel- d'aclarir, primer de tot, quin és el model o relació que vol tenir amb l'Estat espanyol després de quasi tres-cents anys d'incest i trenta de violacions flagrants en diverses posicions, la majoria constitucionals. Frustra molt, moltíssim, veure que un partit que es diu i defineix nacionalista no diu ni defineix el país al qual aspira a governar. No hi ha marcada -o no s'explica- cap tipus d'estratègia pels propers anys, no pels propers quatre, pels propers quaranta si cal. Ni el relleu parcialment generacional no ha servit per imposar -per visualitzar- les tesis sobiranistes dels sectors més progressites de la federació, amagats amb les arnes d'Unió al fons de l'armari -perquè no hi ha res més progressista que ser nacionalista, voler participar del progrés del teu país, de la teva nació. (Ara me'n recordo de les recents declaracions d'en Llach: "no sóc nacionalista de dretes ni d'esquerres, així no molesto ningú: sóc nacionalista radical").

Però, pel mateix preu, i per major escarni, l'estratègia d'opa d'ERC als Montilla, Corbacho, Iceta i De Madre és la puerilitat que mereix un catalanisme de bolquers que, per molt que es digui, no té un full de ruta clar que hagi de dur el país als llimbs de la independència, in-de-pen-dèn-cia-a! Les explicacions tactistes de Carod no poden convèncer un independentista. Un independentista ha d'estar per sobre d'eixos ideològics que només són coartada als qui no pensen com ell, als qui no tenen l'objectiu de la independència per al seu país perquè el seu país ja n'és; eixos que evidencien la debilitat del plantejament quan ara sí, ara també i ara tomba i gira, s'ha anat rebaixant, i des del camp propi del govern amic, la migradesa estatutària pactada al Parlament -veritable llei de dependència. No val la pena insistir en exemples. Només val la pena envejar el sentit d'Estat dels dos partits espanyols majoritaris. I el seu grau d'eficiència al respecte. Poc més.

Bé, desconcert i perplexitat, doncs. Molts ens preguntem fins quan. Els interessats semblen no donar-se pel al·ludits. Mentre, els que treballem la base procurant no fer soroll, intentant estendre compliciats des del vague convenciment personal que val la pena intentar-ho, sabem que és des d'aquesta base d'on ha de sortir aquesta majoria social que democràticament decidirà, arribat dia, on volem anar. I és una base que s'ha de començar a treballar des de l'àmbit més immediat, perquè Catalunya sempre s'ha aixecat per sota, i aquesta base viu en pobles i ciutats que properament viuran eleccions municipals, i ja ha arribat l'hora que el pactisme i la pedagogia es facin portes endins, a la cuina de casa, si cal a foc lent, que ja vigilarem que no s'apagui.