dijous, 22 de març de 2007

Enganyosa poesia

S'escola ràpid el dia mundial de la poesia -quin dia no?-, 21 de març, coincident amb l'entrada de la primavera, o de l'hivern, no ho sé bé. Avui, aprofitant l'avinentesa, hem donat a conèixer públicament la programació de la Primavera Poètica, i serà bo, per acabar el dia, deixar-ne constància amb uns versots verdaguerians, que són cimal, per alguns, de la poesia romàntica europea. Es tracta del poema "Vora la mar" -poema datat a Caldes d'Estrac el 10 de gener de 1883. El text planteja l'engany que suposa pel poeta la creació literària i apareix, en la versió definitiva, al llibre "Flors del calvari", de 1896. Sigui engany o no la creació literària, enganyosa o no la poesia que "m'ensenyes a fer mons", més engany seria, i sens dubte gran estafa i ruqueria, no servir-nos del llenguatge per a fer-ne literatura, que si bé potser no ens fa més savis, almenys si ens té enganyats és en la creença i el consol de ja saber que no pot ser d'altra manera si no és fent-nos feliços en l'intent.


Vora la mar

Al cim d’un promontori que domina
les ones de la mar,
quan l’astre rei cap al ponent declina,
me’n pujo a meditar.

Amb la claror d’aqueixa llàntia encesa
contemplo mon no-res;
contemplo el mar i el cel, i llur grandesa
m’aixafa com un pes.

Eixes ones, mirall de les estrelles,
me guarden tants records,
que em plau reveure tot sovint en elles
mos somnis que són morts.

Aixequí tants castells, en eixes ribes,
que m’ha aterrat lo vent,
amb ses torres i cúpules altives
de vori, d’or i argent:

poemes, ai!, que foren una estona
joguina d’infantons,
petxines que un instant surten de l’ona
per retornar al fons:

vaixells que amb veles i aparell s’ensorren
en un matí de maig,
illetes d’or que naixen i s’esborren
del sol al primer raig:

idees que m’acurcen l’existència
duent-se’n ma escalfor,
com rufagada que s’endú amb l’essència
l’emmusteïda flor.

A la vida o al cor quelcom li prenen
les ones que se’n van;
si no tinc res, les ones que ara vénen,
digueu-me: què voldran?

Amb les del mar o amb les del temps un dia
tinc de rodar al fons;
per què, per què, enganyosa poesia,
m’ensenyes de fer mons?

Per què escriure més versos en l’arena?
Platja del mar dels cels,
quan serà que en ta pàgina serena
los escriuré amb estels?