dilluns, 12 de març de 2007

Mahfouz versus Pratolini

Fa una estona acabo de llegir "El callejón de los milagros", del Nobel egipci Naguib Mahfouz, el llibre que aquesta setmana hem de comentar al club de lectura de la biblioteca. Va venir així, en castellà, tot un lot de trenta i pocs llibres. En fi.

Durant tota la lectura no he parat de pensar en els paral·lelismes entre un i altre autor o, almenys, entre la novel·la de Mafhouz i la "Crònica dels pobres amants" del florentí Vasco Pratolini. Ambdues són publicades el 1947, que ja és casualitat, però és que a més l'acció de totes dues passa en geografies molt precises i concretes. La de l'egipci al carreró de Midaq, en El Caire dels anys quaranta, en plena segona guerra mundial; la de l'italià al carrer del Corno, en un barri florentí, durant els anys en què el feixisme arriba al poder a Itàlia.

És indubtable el costumisme de les dues novel·les, aquest realisme propi de les literatures de postguerra, i encara aquest amenarament tan mediterrani, aquest sortir al carrer a la fresca, finestres i balconades, els crits, els colors, el menjar... És igual que sigui Barcelona o Nàpols, Fes o Marsella, El Caire o Florència, és igual. El transvassament cultural entre les ribes del Mediterrani ha estat tan potent, tan explícit i alhora subliminal al llarg de les centúries que és capaç d'originar casualitats tan belles com aquestes dues històries, com aquestes dues ambientacions de tipus diferents, és clar, però amb el denominador comú d'aquest caràcter que se't fa reconeixible i familiar malgrat no et saludin amb un "bon dia!".

Els dos autors van néixer el 1911 i el 1913, respectivament. Pertanyen, doncs, a una mateixa generació d'escriptors. Mahfouz estudià filosofia i es féu funcionari i és considerat el pare de la prosa àrab contemporània. Ha estat allò que se'n diu un escriptor socialment compromès amb la injustícia social. De fet, si la moral individual dels personatges de Mahfouz és indestriable de la social ho ha de ser en virtut del context cultural i religiós de la societat que retrata. L'Islam i el seu discurs, per boca dels personatges, hi és tothora present, i no està exempt de conflictes amb alguns personatges que s'allunyen de la moral social. La situació de la dona mereixeria un apart massa llarg.

Pratolini, en canvi, malgrat el context italià, és diguem-ne més laic. La seva carrera literària començà amb tempteigs de tipus intimista però aviat abraçà el realisme seguint l'estela de Cesare Pavese i d'Ellio Vittorini. No fou considerat un primera divisió. Tanmateix, "Crònica dels pobres amants" constitueix una de les novel·les italianes de la postguerra més reeixides, amb uns tipus humans de caràcter i ideologia diversa, tots d'extracció obrera i popular, amb la seva pròpia dialèctica social i personal.

Ambdues novel·les són d'una coralitat poètica exemplar i entendridora. Riu-te'n del culebrot que ara fan a teletres.