dijous, 8 de març de 2007

Pla i Carner

Certament, tal dia com avui de fa cent deu anys va néixer Josep Pla, l’escriptor més prolífic en llengua catalana del segle XX i dels anteriors. L’estiu passat, a finals d’agost, vaig visitar el poble de Palafrugell i la casa natal de l’escriptor, reconvertida ara en seu de la fundació que duu el seu nom. Val la pena entretenir-s’hi i anar seguint l’exposició permanent que hi ha muntada sobre la seva vida atzarosa: documents, llibres, fragments documentals... tot l’univers planià comprimit en uns pocs metres quadrats i amb un discurs especialment apte per a no iniciats. Llavors hi ha això de les rutes literàries, activitat complementària que es proposa a mode de turisme cultural per a ments inquietes més enllà de l’arròs i la xancleta. Pràcticament tot el que vaig veure ja ho havia vist perquè uns anys abans havia fet la mateixa ruta però amb companyia diferent, fins i tot ens vam allotjar al mateix lloc. Ara em venia molt de gust repetir l’experiència i redescobrir de nou l’Empordanet: Calella, Llafranc, Llofriu, Tamariu, Pals i els seus arrossars (no deixeu d’agafar el trenet per ridícul que us sembli, el paisatge és fascinador), el Far de Sant Sebastià, el camí de ronda...

Hi ha alguna cosa de Josep Pla –més enllà de la mitologia intencionada, pròpia i aliena– terriblement seductora i que no és altra que aquesta simbiosi amb el paisatge que descriu, la pell feta paraula adjectivant el substantiu. No és només la descripció planiana –“això és un got, això és una cullera”–, és, més, la versió planiana d’aquesta descripció –la Veritat?–, la moralitat que sura i desprèn del retrat humà en tan que cromosoma de la terra d'on emana. Copsar el batec i l’esperit dels pobladors d’un territori i assajar de posar-ho per escrit no és a l’abast d’un qualsevol. Part de les més de 30.000 pàgines escrites en són intent reeixit. Només pot ser un pla preconcebut, només pot respondre a una idea prèvia de la vida i del país que trepitges. “Josep Pla, Josep M. Cruzet. Amb les pedres disperses” (Destino) és la correspondència creuada entre autor i editor –més tard ho seria Josep Vergés– on hi ha les referències al respecte.

Pla va passar bona part de la seva vida reclòs i escrivint al mas pairal, avui mig difuminat pel nou traçat de la carretera d’accés a Palafrugell. Tanmateix, a “Josep Pla: biografia de l’homenot” (1990), Xavier Febrés ja adverteix que “el coneixement insuficient de l’entorn local del personatge, tan decisiu en la seva obra, ha portat repetits estudiosos i comentaristes a caure en el parany del Pla pagès, parat per ell mateix, en el marc d’un dels seus sorneguers by pass malabars entre el que era, d’una banda, la crònica literària de la realitat i la realitat mateixa”. Resseguint els primers capítols d’aquest clàssic sobre Pla hom se n’adona de seguida. Al capdavall, però, penses, i què això de la boina? Si l’escriptor no es construeix a si mateix, si no basteix el personatge que vol arribar a ser, aleshores què?

Transcric, per qui no s’hagi cansat, un fragment de la impressió que li féu Josep Carner quan aquest estava treballant al Consolat General d’Espanya i que es troba al volum XXXVII de la seva obra completa:

“El consolat era important. Hi havia feina. Carner la feia encantat. Feia, a més, molta vida de societat. Amb la societat de Gènova i amb la Conferència Internacional. A més, versificava abundantment. Amb un paper i un llapis versificava com aquell qui menja un préssec. La facilitat que hi tenia em feia quedar parat. Qualsevol cosa que havia vist –un arbre, un aparador, un panetone, el mar, una senyoreta- li servia per a fer un sonet o una elegia. La seva facilitat era total. Potser en les poesies que feia llavors hi havia més versificació que poesia. És igual. El que em sorprenia era que manejant una llengua tan limitada, aspra i poc treballada pogués tenir tanta facilitat. El que ha fet Carner per la nostra manera de parlar ha estat indescriptible. A més, enraonava. De la capacitat expressiva d’aquell home, ja n’he parlat. L’he trobada en molts pocs altres catalans. La nostra capacitat expressiva general és d’una primarietat total. (...)”

Si aixequés el cap el tornaria a acotar abans que Carner no hagués fet un rodolí, ai sí.