dimarts, 17 d’abril de 2007

Anar amb barco, tornar amb vaixell

Que l'elit cultural catalana -que n'hi ha- té serioses reticències per definir-se políticament més enllà de la seva opció cultural i estètica artística, és cosa sabuda i de lamentar -almenys jo ho lamento-, perquè si bé d'un escriptor, d'un pintor, etcètera, en puc admirar i n'admiro la seva llibertat creativa i no m'interessa gens saber si és fill de puta o beat de claustre, també m'agrada comprendre quins són els fils que enllà d'això el mouen i motiven a participar en una cultura compartida. Vull dir que en aquest país, potser més que en altres, com que ens movem en el terreny relliscós de la virtualitat nacional mitjançant ombres xineses, optar per uns o per uns altres és projectar també un desig de país -si tens desig, si vols país- que supera les blanes ortodòxies ideològiques d'uns partits, en general, poc destres a projectar-ne una idea concreta i, en canvi, habilíssims a l'hora gassejar conceptes -talment fóssim l'escenari d'un teatre- amb pots de fum plens d'eufemismes buits.

Aquest tomba i gira arriba al paroxisme amb la hilarant decisió de Maria de la Pau Janer -"Na Pacita", com és coneguda en certs ambients literaris que li són fotetes, segons em comentà una il·lustre font del tot fiable de les comarques gironines-, decisió que la catapulta, de nou, a l'epicentre d'una polèmica amb més rèdits mediàtics que no intel·lectuals. L'he sentit fa poc al Bassas i diu que avui fa roda de premsa per explicar-se. No ho sé, algú del seu entorn proper potser podria tractar el cas.