dimecres, 18 d’abril de 2007

Cap al tard


De les moltes que conten de Santiago Rusiñol (1861-1931) sempre m’ha fet gràcia la que diu que, a l’hora del crepuscle, la colla del Cau Ferrat es trobava dalt d’un turonet proper a Sitges, allí entre el rocam on els pins prenen formes capricioses, des d’on veient el cromatisme celest de la posta de sol, i enfervorits de natural o aneu a saber per quin destil·lat, dempeus i aplaudint reclamaven en va que sortís l’autor d’aital espectacle. Ara fa poc hem pogut veure a la comarca –el Vallès Oriental de la ruta modernista– el que Ramon Madaula ha protagonitzat amb el títol de l’article. Un intent –dels molts possibles– per transcendir el Rusiñol anecdòtic dels “duros a quatre pessetes” a partir de distintes proses autobiogràfiques.
Se’n surt? Al meu parer, parcialment. No queda clar, d’entrada, quin és el missatge que es vol donar, quina la tesi del muntatge. El Rusiñol crepuscular i amb texans repassa alguns episodis de la seva vida, sí, però les llacunes sobre Sitges i Mallorca deixen massa buits en una personalitat tan extensa i perduda a París. La seva explicació del Modernisme –que en una barrija-barreja de conceptes difusos no aclariria res als nostres experts posem de Cardedeu, la Garriga o l’Ametlla– té encara un deix romàntic, un enyor anarquista i una infantil voluntat revolucionària, aspectes aviat bandejats per la generació noucentista de Carner i d’Ors. Del cert, sense la superació del Modernisme –de matís més individualista– no s’explica el Noucentisme, molt més ambiciós culturalment i programàtica i al qual crec, sincerament, vist el currículum, que li devem molt més malgrat l’estirabot ideològic simplista dels qui li pengen la llufa, ai, d’escorar-se a la dreta.

Avui, el cap al tard de la cultura catalana necessita posicions d’ambició consemblants i menys bohèmia “absenta” de bon rotllo, incapaç de ser alternativa ni a ella mateixa perquè ignora els pressupòsits de la tradició que ha de superar i reformular si es vol artista. És lògic que, si l’han entès, els hagi agradat una obra que malgrat ser correcte podia oferir molt més (el cosit dels fragments de text, per exemple, es fa massa evident i quedes estabornit amb tanta sentència efectista a dojo). La música en directe de Satie, en canvi, és un gran encert. Idò, Rusiñol, dau-li records, i és clar que sou “esclau de lo que fuig”, qui no? I vetlleu des del turó pels qui “portem una ànima d’èter lligada a un tros de plom”. I, sobretot, modereu el beure sol, i estigueu bo... (El9Nou, 16-4-07)