dissabte, 28 d’abril de 2007

Fümms bö wö tää zää, Uu, pögiff, kwii, Ee


Són els primers "sons primitius" de la Ursonate de Kurt Schwitters, que des d’ahir quedaran gravats als annals de la Primavera Poètica del 2007. La interpretació del rapsode Oriol Ponsatí-Murlà –davant d’una quinzena de persones que la van seguir atentament va sorprendre per la seva força interpretativa i per una dramatúrgia sòbria però altament efectiva. Només un faristol i un piano.

La sonata, escrita entre 1921 i 1927, està considerada el poema fonètic més important del seu autor i de tot el moviment dadà. Abans de la interpretació, la professora Carme Arenas va glossar la figura de l’autor i va contextualitzar el poema dins el moviment artístic. De fet, Arenas va explicar les diverses parts del text i com Schwitters l’havia anat escrivint en diferents períodes.

La sonata, que l’autor va gravar en una versió reduïda de vint minuts, està pensada per ser interpretada amb públic, encara que Schwitters lamentava que la seva bona predisposició no es veiés corresposta amb prou demandes. La partitura –diguem-ne així presenta ben poques indicacions al rapsode, de manera que és aquest qui ha d’interpretar i resoldre els dubtes que el text li planteja. Acostumats com estem a un tipus de lectura, o millor, a un tipus de poesia o recital de poesia en què el llenguatge és referencial –malgrat les figures retòriques del gènere, és d’agrair l’existència de propostes solvents i de gran qualitat artística com la que va oferir-nos ahir l’Oriol Ponsatí-Murlà, propostes que qüestionen el significat de les paraules i dels sons i ens transporten als límits de l’origen del llenguatge i a la seva verbalització.

El fet que el text contingui poques acotacions dóna un valor afegit a la interpretació del text, el qual, al meu parer, va tenir tres moments brillants. El primer moviment, amb l’arrencada, i amb una successió i repetició de sons que adverteixen l’oient del que ha de venir. Una part del segon moviment, quan el rapsode, abocat a la caixa del piano, projecta la veu sobre les cordes i aquesta surt rebotida i ressonant contra la tapa de la caixa. Hi havia quelcom de tel·lúric i d’atàvic en aquest moviment. I el tram final de la quarta part, que vam convenir a anomenar “conferència alfabètica”, quan el rapsode enumera les lletres de l’alfabet a la inversa, amb la tonalitat i gest de qui ens vol persuadir d’alguna cosa.

Certament, el joc amb la veu –amb la bona veu de l’Oriol és cabdal en la interpretació d’una peça d’aquestes característiques, així com els coneixements musicals, que el rapsode va desplegar en més d’un moment del recital. No en va, l’Oriol Ponsatí té el títol professional de piano del conservatori del Liceu i dirigeix el Festival de Música Contemporània de Girona.

Transcric, a continuació, traduït del castellà, el fragment inicial de l’article “La poesia conseqüent”, de K. Schwitters, escrit el 1924, i que es pot trobar sencer en aquest link, junt amb altra informació de l’autor i la partitura completa de la Ursonate. També s’hi pot escoltar un fragment que el mateix Schwitters va gravar. Impagable. Gràcies, Oriol.

La poesia conseqüent

La paraula no és el material originari de la poesia, sinó la lletra. La paraula és:

1. La composició de lletres.

2. So

3. Designació (significat)

4. Portadora d’associacions d’idees.

L’art és inexplicable, infinit; per a poder parlar de creació coherent és precís que el material sigui unívoc.

1. La successió de lletres en una paraula és unívoca, la mateixa arreu del món. És independent de la presa de posició de cada observador.

2. El so només és unívoc en la paraula parlada. En l’escrita depèn de la capacitat imaginativa de l’observador. D’aquí que el so només pugui ser material per a la declamació i no per a la poesia.

3. El significat només és unívoc si, per exemple, l’objecte en qüestió hi està present. Si no, també depèn del potencial imaginatiu de l’observador.

4. L’associació d’idees no pot ser unívoca ja que depèn de la capacitat combinatòria de l’observador. Cadascú té les seves vivències i recorda i combina a la seva manera.