dijous, 26 d’abril de 2007

Lentitud, immobilitat


El llibre del sociòleg Pierre Sansot, “Del bon ús de la lentitud”, s’obre amb la coneguda cita de Pascal que diu: “Tota la infelicitat dels homes prové d’una sola cosa: no saber estar inactius en una habitació”. Ignoro el context de la cita, però m’hi rabejo atesa la meva immobilitat forçada i, només circumstancialment, li dono la raó. Havent recordat les paraules, i en fullejar el llibre, trobo, encara, alguns fragments assenyalats amb llapis –tenies raó, Jordi Llavina, llegir també és subratllar– en el capítol titulat “Escriure”.

Sansot sosté que la lentitud a la qual es refereix al llarg de l’assaig no és pas un tret del caràcter, més aviat una opció vital, i esmenta, aleshores, una sèrie d’artistes per a qui l’obra és fruit d’una llarga paciència. “Només accedeixen a parlar d’ella després d’un silenci inacabable. L’escriptor no té paraules. Per això les busca i troba”.

Però la lentitud, segueix, no és indici d’una ment desproveïda d’agilitat. Ben al contrari, pot significar que cadascuna de les nostres accions és important i que no s’han d’escometre amb pressa i voluntat d’acabar-les ràpid, per molt insignificants o rutinàries que puguin semblar. Així, escollir les paraules per expressar-se o per escriure: “Aquesta és la raó per la qual Charles Juliet consideri sovint durant tota un jornada el valor que concedirà a una paraula. (...) Un cop més, la lentitud no es revela com un signe de relaxament. Significa els perills (de la trivialitat, de la cacofonia) dels quals l’artista vol escapar.”

Lent per força, immòbil per prescripció, els actes quotidians esdevenen excepcionals en la mesura que els executes en circumstàncies anormals. Fins la velocitat amb què et porten amb cotxe minva la dels fotogrames del paisatge.

La lentitud –aquest no tenir pressa– és estar essencialment d’acord amb el lloc on vius.