divendres, 27 d’abril de 2007

Maragall torna com l'all

No sé si és reflex d’honestedat intel·lectual, estupidesa política, candidesa, heterodòxia o quina cosa. Poc importa ja. Qui encara cregui en el fumerol de l’Espanya plural que Maragall i companyia van encendre cremant el rostoll de l’Estatut, té un grau d’optimisme polític respecte al que pot donar de si l’Estat espanyol que no puc arribar a comprendre per molt que vulgui explicar-m’ho. Més ben dit, entendre-ho sí que puc –la meva justesa campa altres àmbits, compartir-ho, si ho he fet mai, ja no. Considero una actitud políticament blana i intranscendent –observi's com em mossego la llengua pretendre encara voler encaixar Catalunya a Espanya. Qui la vol encaixar? El catalanisme light d’arrel submisa? L’espanyolisme light d’arrel sentimental socialista?

M’ho estic passant d’allò més bé amb l’argumentari que el jurista López Tena desplega en el seu llibre “Catalunya sota Espanya. L’opressió nacional en democràcia”. Diu l’autor que “la confrontació secular només pot acabar de tres maneres: amb l’extinció de la nació catalana per assimilació, amb la mutilació de la nació espanyola per la independència catalana o fent les dues nacons compatibles en un mateix Estat plurinacional de debò”. Tant m’han recordat les lamentacions del pobre i fugaç expresident als arguments de López Tena, que ja em disculparà l’autor que no em pugui estar de transcriure’ls. En prego la lectura:

“I és que com indica Rafael Ninyoles, la nació espanyola no és una unitat basada en el territori, ni en l’idioma, ni en la cultura; la nació és un acte espiritual. És “un proyecto sugestivo de vida en común” (Ortega). Així es manifesta una de les armes preferides pels Estats nació, la identificació dels seus valors nacionals amb els valors de l’esperit, amb un missatge universal davant de les minories nacionals, que considera –i les hi ha de convertir particularistes, tancades, carrinclones. El problema és que Espanya prengué una mala via, la de l’autoritarisme nacionalcatòlic com a valor d’universalitat, enfront dels valors revolucionaris de França, i aquest producte ideològic no aconseguí mai quallar com a aglutinant de l’Estat nació, ni accelerar l’assimilació de les minories, en un context marcat per l’angoixa de la contínua pèrdua de territoris per efecte de les rebel·lions emancipadores de pobles que no assumien allò que, des de 1812, l’Estat nació els deia que eren: espanyols. No n’aprengueren: cada reclamació de tracte just fou tractada com a sediciosa, cada reivindicació d’autogovern com a separatista, cada nova independència esdevé un fibló per reprimir una mica més els encara dominats que perceben clarament sota les proclames d’igualtat de tots els espanyols la realitat de la seva subordinació als veritables espanyols”.

“(…) Del 1812 al 1898, Espanya perd 23 països, i 9 des del 1898 (Puerto Rico, Cuba, illes Filipines, illes Marianes, illes Carolines, Marroc, Guinea Equatorial, Ifni i Sàhara); i és a la llum amarga del seu fracàs nacional com contempla les reivindicacions dels catalans com una amenaça de mutilació, una més. (…) D’aquestes fondàries psíquiques brolla el necessari autoritarisme del projecte nacional espanyol, només possible amb fortes dosis de repressió, perquè s’ha de fer contra la voluntat dels afectats, de manera que els períodes de màxima repressió anticatalana són ensems els de màxim autoritarisme, de Primo de Rivera i Franco a l’Aznar de la majoria absoluta; i s’hi lliga una certa aliança tàctica entre el nacionalisme català i les forces espanyoles progressistes, també afectades pels períodes autoritaris, des del Pacte de Sant Sebastià a la lluita antifranquista, i en el mateix règim actual.”

I ara l’examen. Analitzeu els paràgrafs anteriors i contrasteu-los amb les opinions de Pasqual Maragall (vegeu links). Encabat, contesteu-vos quina de les tres “maneres” previstes per López Tena us convenç més i actueu conseqüentment. Finalment, per desestressar-vos, podeu llegir una mica de Gabriel Ferrater, en recordança al 35 aniversari de la seva mort, que s’escau avui.

Opció 1: Diari Avui

Opció 2: Vilaweb

Per cert, des d’ahir, aquest bloc està adherit a la Xarxa de Blocs Sobiranistes.