dissabte, 5 de maig de 2007

Burgesos i romàntics


Podria ser el titular del recital d’ahir a la nit a la Fundació Maurí, parafrasejant el torrent verbal de Jordi Julià. Burgesos i romàntics en la mesura que, si ho interpreto bé, d’inici els poemes de Jordi Julià es circumscriuen a un espai físic habitable i responen a la plasmació o plantejament d’un conflicte bàsicament de convivència, amb un mateix o amb l’altre, tant se val, conflicte que sovint és literaturitzat –poematitzat– a partir d’una ficció creada pel mateix poeta. Al capdavall, però, el que compta pels lectors és l’experiència que el poema transporta i no si aquesta és verídica o no, perquè pel sol fet de ser experiència ja és homologable a la resta de congèneres que la reconeixen com a tal.

La poesia d’Amadeu Vidal i Bonafont, per contra, beu d’un altre pòsit, on la natura i el record d’infantesa són diguem-ne una superestructura d’on pengen arguments i motius. Això es va fer evident en el recorregut antològic que l’autor va llegir. Al pròleg de Sauló (Pagès Editors, 2006), Francesc Parcerisas diu: “En aquests poemes, per exemple, hi ha un pes molt important del record infantil i juvenil, del record d’escola, dels primers amics, cosa previsible des de la tradició literària que constantment reflexiona sobre el pas del temps i sobre com el temps ha malmès la bellesa i la felicitat d’antany.” I així, en els seus poemes hi ha “una mena d’acceptació, de vegades força incòmoda, de la superioritat de les lleis de la natura i una actitud un punt estoïcista d’acceptació i de sotmetiment a la inexorabilitat d’aquesta”. Vegeu, per exemple, aquest poema curt titulat Seducció: “Com qui ofereix droga en una cantonada d’institut, / em dius, amb els ulls: vine, vols tornar a néixer?”.

La lectura es va plantejar en cinc blocs i en Jordi Julià, en qualitat de crític i professor de teoria de la literatura, va dur la iniciativa, comentant fins i tot els poemes de l’Amadeu, d’expressivitat molt més continguda. “Què voleu que us digui, si els poemes ja diuen el que vull dir?”. Ambdós poetes han obtingut premis importants; en Julià alguns de realment importants, com el Màrius Torres (1997), l’Engalantina d’Or als jocs Florals de Barcelona (2002) o el recent Vicent Andrés Estellés (2006); Vidal el Salvador Espriu de poesia jove (1995), el López Picó (2000), Miquel Àngel Riera (2005), Mallorca (2006) i Maria Mercè Marçal (2006). En el cas de Vidal, i en posterior tertúlia, ell mateix assenyalava la importància d’aquests premis de cara a la publicació del llibre i esmentava –i lamentava, en coincidència amb Julià– l’amiguisme regnant en molts certàmens, el premi dels quals sembla ja concedit d’entrada. Amb Vidal sempre m’hi ha unit un vincle de complicitat poètica que s’inicià el 1995 amb Invisibles, llibre que hauré de tornar a comprar perquè no recordo ja qui el té..., i que em va dur a usar alguns dels seus textos en els muntatges poètics que aleshores organitzava.

És curiosa aquesta relació a distància –ignorada per l’autor– que estableixes amb ell. En coneixes una sentimentalitat, una sensualitat, un gust per la natura, una manera d’entendre les relacions, en comparteixes l’enyor d’un temps en blanc i negre i, malgrat tot això, malgrat el despullament sincer que t’ofereix en la seva poesia, no et deixa de sorprendre que l’Amadeu sigui un fan del “metall hard”, gènere, d’altra banda, tan allunyat de la lírica, diria. En canvi, no puc entendre la seva pràctica absència dels circuits literaris –crítiques, recitals, entrevistes... – si no és a partir d’aquest mateix ecosistema literari que prima el vedetisme i l’”establishment” acadèmic que talla –que cesura, hauria de dir– el bacallà. És clar que, ben mirat, tampoc no conec enginyers forestals que escriguin poesia com ho fa ell.

(Per cert, a l'Illot -tertúlia amb en Julià, en Joan Mañas i l'Anna- no tenien Lagavulin, però en Pere em va servir un Macallan que Déu n'hi dó com va entrar de bé. I sense cremor, tu, que era el que temia. Glasgow, go, go...)