dijous, 24 de maig de 2007

Dents de vent



Com a en Guillem, a la Mar també se li mou una dent. Què tens, Mar, cinc, sis anys? No pares quieta i durant tot el sopar a la terrasseta vols que faci amb tu els puzzles de pirates i pokemons: jo sóc aquesta, tu vols ser aquest? I bé que els fem, i prou que acaben les peces per terra i tu rient, i jo que no puc seguir la conversa dels grans i ves per on que ja ens hem fet amics. Però ara cessa el joc perquè et porten l’entrepà de fuet i nyam-nyam, i no tens tovalló i proves d’eixugar-te amb la meva camisa perquè són netes les teves mans i tot és una broma, que no ho saps?, que ja hem canviat de joc fa estona: nyam-nyam, mira com se’m mou la dent. I és veritat, Mar, hi ha una coseta que es mou si la prems amb el dit. I tu no ho saps, encara –que ets petita i fas p-5 i això no ho conten a l'escola–, però no és la dent de llet que et cau sinó arrels de vent que et neixen. La primera peça del teu puzzle que s’enduen els angelets.