dimecres, 16 de maig de 2007

D'imprevist
















He estat pujant a peu al pis de la badia
com un infant intens frissós d'anar a fira
i, en veure'm ja pel quart, he trobat que semblava
com si m'hagués quedat l'edat endarrerida
redolant cap avall, mentre jo prosseguia
grimpant el darrer tram amb l'ajut d'unes ales
que essent part del meu cos ja feia temps que no usava.
He arribat al sisè lleuger com la pelussa
que escampen els ocells a trenc de primavera
i aborrallona el vent pels racons de la tarda.
Però tot just d'obrir, he vist per la barana
que circumda el balcó tot un rengler de xifres
simulant no ser més que un estol d'oronelles.
M'he trobat molt feixuc, gravat per la tristesa
de sentir-me ferit per la fredor d'uns signes
que se'm claven al cor talment un escarràs.
I, en guaitar pel balcó, he estat a temps de veure
per un instant molt breu però prou per delmar-me
l'espectre de la mort tombant la cantonada.

Miquel Àngel Riera, El pis de la badia, dins Obra Poètica Completa (1953-1993). Edicions del Salobre, 2004