divendres, 18 de maig de 2007

Josep Ballester i Francesc Parcerisas


Amb cert retard la immediatesa del bloc no és prescriptiva, voldria deixar anotades algunes impressions del recital poètic que van oferir divendres passat Josep Ballester i Francesc Parcerisas a les Termes la Garriga. Crec que, sense menystenir-ne cap dels que s’han fet i s’han de fer encara, aquest és un dels que quedarà en l’edició d’enguany del Festival.

Josep Ballester arribava com un semidesconegut pel públic del Principat. Vam tenir ocasió de parlar dels lligams –cada cop més prims, cada volta més dèbils entre el que s’escriu al País Valencià i la manera com és rebut aquí. Joan-Elies Adell se’n queixava amargament en aquest article del mes de febrer i ni cal dir que els seus raonaments són totalment compartits. Val a dir que és un article del qual vaig estar esperant alguna resposta al requeriment que planteja al final, però sembla que la nostra deixadesa arriba al límit d’ignorar el dolor que pateix un membre del propi cos. I si no és deixadesa, és anestèsia mental, molt pitjor encara. Que circumstàncies alienes al que representa la literatura, que res tenen a veure amb la llengua comuna, prevalguin sobre i condicionin la recepció que tenim dels autors valencians és una frivolitat temerària que hem de pagar més aviat d’hora que no pas tard. I no obstant en vivim majoritàriament aliens, com si aquest escapçament no anés amb nosaltres. En unes circumstàncies en què el govern valencià vol prohibir la recepció de teletres va ser un plaer correspondre la provocació programada feia mesos amb un convidat de luxe com Josep Ballester, poeta d’Alzira.

Enric Sòria, un altre il·lustre –en aquest cas d’Oliva que ens visità l’edició passada en el mateix escenari, té un article al llibre Incitacions on hi escriu unes paraules gens sobreres. Referint-se a un llibre de Hermann Fränkel, diu que la lírica, sobretot l’antiga, és poesia de l’efímer, intuïció de l’instant, que el fixa i eternitza. “En llegir-la, els dies de fa mil·lenis viuen avui, i sovint amb una vida plena i ressonant que la poesia més transcendent o pretensiosa no encerta a convocar. En tot cas, el que la lírica antiga posa en evidència és que l’anècdota concreta i momentània no és cap obstacle per a la transmissió del que amb ella vol dir-nos el poema. També els nostres anhels són concrets i temporals. Per això, quan ens parlen de l’amor i l’odi, el goig i el dolor en nom propi, sentim que la seua especificitat reverbera en la nostra i la descriu. Justament això ho tenim en comú. La gran lírica ens diu que el més particular de cadascú és universal.” Bé, doncs, escoltant el recitat pausat de Ballester tot això és patent. Poemes com “Valltorta” o “País d’aigua” tenen aquesta ambició que els transcendeix per arribar a ser, algun dia, lírica antiga.

Ara vull deixar ressenyada una anècdota. Ens va presentar Josep-Francesc Delgado via mail: Josep et presento l’Albert; Albert et presento en Josep i etcètera etcètera. Jo ja coneixia el nom de Josep Ballester. Rebo puntual la revista Illa de l’editorial Bromera –que podeu demanar gratuïtament a mailto:comunicacio@bromera.com-, on Ballester dirigeix la col·lecció de poesia i hi publica. Altres autors com Gaspar Jaén, Vicent Alonso, Lluís Alpera, Xulio R. Trigo, Empar de Lanuza o Maria Beneyto també hi tenen llibres de poemes.

Des del moment de la presentació en Josep fou convidat. I com que en Josep i la Laura feren nit a la Garriga, l’endemà dissabte anàrem a veure qui ens presentà, convalescent i queixós encara de rocs a la ronyonada. En Josep-Francesc va escriure una bella i contundent presentació que vaig llegir, una visió personal de la trajectòria i poètica dels dos amics poetes. De Francesc Parcerisas en deia, per exemple: “(...) en el context de la seva pròpia generació Francesc Parcerisas és qui ha anat més a la seva estilísticament parlant. I sort n’hem tingut. Qualsevol gran autor ha d’anar a la seva en l’estil, perquè l’estil és una creació única i personal, mai no és completament transferible.”. O bé: “Parcerisas és el poeta de la generació dels 70 que ha estat més discret i més valent, menys a la moda, d’una discreció angladenca i una educació espriuana i exquisida. És el que quedarà més... La seva poesia s’ha anat tornant més punyent; s’ha anat polint com un diamant. En els seus darrers conjunts ha esdevingut més contundent des de la sobrietat, amb una imatge tan fina i penetrant com la de Seamus Heaney, que també vaig llegir a través de les seves traduccions i amb qui té molt en comú.”

La capacitat evocadora dels objectes per construir el record i constatar la infal·libilitat del temps té en els seus poemes un deix entendridor amb un pòsit de tristesa sàviament resignada. Al poema “Celler” (Natura morta amb nens) l’excusa és la troballa d’un guant en el transcurs d’unes obres, l’olor del qual activa una realitat pretèrita: “Tot això existeix perquè, molts anys després, / el meu germà i jo ensumem un guant / que ha estat dut en una altra verema / i recordem la mateixa olor agre de most / al celler de Gelida. L’olor esdevé pupil·la del temps / i dóna a tots aquests personatges la perfecció / d’una alcova que algú acaba d’emblanquinar. / Amb calç a les mans, som un mirall / al fons del riu on altres miren sense veure’ns”.

Grandíssima lliçó de poesia de dos poetes perdurables.

1 comentari:

Republica Barataria ha dit...

Ens troben davant d'un poeta, en Francesc Parcerisas, que ha retornat a la poesia la correspondència justa entre la forma i el contingut, i això que s'havia perdut amb els experiments del pop, ho aconsegueix amb la semblança poètica. Parcerisas ha recuperat el valor de la metàfora, Francesc Parcerisas no diu, Parcerisas mostra amb les imatges tangibles el món de la idea o dels sentiments.

Francesc Cornadó