dimecres, 2 de maig de 2007

Àngels o déus















Dels heterònims pessoans potser el que més m'agrada sigui el de Ricardo Reis. Aquest seguir el discurs poètic horacià a vint segles de distància, aquesta voluntat d'estendre el "neopaganisme portugès" com a mètode per combatre la decadència espiritual d'occident, són d'un aire tan modern, tan d'ara mateix si treus el cap i finestreges, que la relectura d'una part d'aquestes odes -en total són unes cent-cinquanta- té un efecte d'immediat balsàmic.

Els déus invocats són eterns, sí, però impassibles al "fat", al destí humà, i ells tampoc hi poden intervenir perquè són aliens a l'home. En canvi, però, diries que sense voler, li governen voluntats. Són déus, a la fi, innominats, també sotmesos al designi inescrutable que pauta l'existència d'una vida. Així, el paganisme de Ricardo Reis tanca el cercle acceptant no només les limitacions humanes sinó també les divines, abraçant, alhora, epicureisme i estoicisme, un posicionament moral carregat de didactisme que impregna totes les odes.

Podeu trobar una antologia de les odes a "Odes de Ricardo Reis", Poesia universal del segle XX, Edicions 62, 1992; o bé a Quaderns Crema, 2002, ambdós reculls magníficament traduïts per Joaquim Sala-Sanahuja.

La imatge correspon a una escultura funerària del Cementerio dos Prazeres, a Lisboa, de nom prou ocurrent. I és un plaer passejar-hi i veure les vistes sobre el pont i el riu Teixo. D'algunes tombes, amb les caixes mig obertes, els difunts semblen haver sortit a contemplar-ho. O a fer un got de ginjinha, estimable licor de cirera.






Àngels o déus, des de sempre hem tingut
la visió segura que damunt
nostre, tot coercint-nos,
obren altres presències.

Com damunt del bestiar que pastura,
el nostre esforç, que ells mai no copsaran,
els coerceix i obliga
i ells mai no ens percebran,

el pensament i la voluntat nostres
són com les mans amb què d'altres ens guien
vers allà on volen ells
que nosaltres vulguem.