dijous, 17 de maig de 2007

Passions o no













Fa dinou anys jo plorava perquè el meu equip havia perdut, com ahir, una final per penals. Més enrere en el temps, encara, també quan amb l’equip juvenil on vaig penjar les botes i estroncar carrera en vam perdre una altra -maleïts penals- a Itàlia, a Venaria Reale, prop de Torí. Ahir, però, em sorprenia el desapassionament davant la televisió –malgrat el lògic desencís final, cruel com els anteriors tot i l’èpica imposada. Tot i reivindicar-la, no m’he tingut mai per passional. No he tingut idees inamovibles o fiables ni una idea que m’expliqui clarament i raonable el món. Però és només ara que penso així. D’abans no tinc memòria del que creia.


I penso ara en les meves emocions, que són ben bé les mateixes, i també que en fer-me gran només canvien el suport on es manifesten i transiten, com si el cablejat interior guanyés diàmetre i textura i el pes que aguanta fes com la baga de les torres d’alta tensió que porten el fluid elèctric de cap a cap de dos vessants d’una muntanya. I en lloc d’espurnejar, si et tenses llagrimeges, perquè ja són altres els interruptors que s’hi connecten i moltes les bombetes foses pel camí.


Ara ja no ploro pel futbol. Ara només tinc un llum vermell que és nou i lluu fent pampallugues, com l’avís sobtat que un faroner –des de, posem per cas, illa Flaubert- emet als vaixells si allí on l’horitzó es trasmuda en cel hi sotja maltempsada.