dijous, 28 de juny de 2007

Carrer de Carles Sindreu

Un dels meus poetes té un carrer. Més que un carrer és un no carrer, batejat només amb la imperiosa necessitat postal de tenir un nom el tram entre dos xamfrans d'una illa de casetes de nova urbanització. El nou barri de ca n'Illa, a l'entrada sud de la Garriga, s'estén per la planúria que ocupaven camps d'alfals i de ferratge per les vaques de can Tarrés. I bé, el diguem-ne carrer té uns vint metres i tres números de cases a una banda; en l'altra, els laterals d'altres casetes amb entrada als paral·lels.

Aquesta nit de revetlla de Sant Pere, de Sant Pere Pescador, revetlla modestíssima al costat de la de Sant Joan, en el carrer del meu poeta, rera la banda lateral i vegetal d'una de les cases, hom hi celebrava una barbacoa. Se sentien veus alegres i una música moderna, matrimoni jove nouvingut que ha convidat alguns amics. Qui sap si algú hi celebra el Sant. Hi passo diverses vegades. Avui i altres vespres. Com que sopo d'hora em vaga força passejar quan les nits d'estiu es tanquen i el crepuscle és sols record. De tant en tant llençaven un coet amunt, amunt, modestíssim com la revetlla, que esclatava amb uns colors tristois i desganats. En canvi, d'altres, només petaven fort i allà dalt sols deixaven, ben efímer, un nuvolet compacte i gris esvaït en deu segons. Si m'hi fixo, puc resseguir amb la mirada la caiguda lliure del llistó damunt d'una teulada. No hi ha gent pels carrers. Rera els patis, algunes finestres obertes de cuina o menjador, veus de gent que sopa a fora. Hi ha algunes bosses de deixalles a les portes de les cases. Alguns gossos borden si passo massa a prop. D'altres gemeguen perquè tenen por dels trons.

L'escena repeteix el ritual de cada any. L'entrada a l'estació de l'alegria simple, del desviure que no necessita cap teoria que t'expliqui l'existència, cap explicació que et justifiqui passar comptes més que amb tu mateix. Ets feliç perquè fa bo i aviat vindran festes "majons". A la casa de la barbacoa s'encén un altre petard que puja amunt, sempre amunt, fregadís del coet en l'aire deixant el blanc d'una lleu traça. Qui és que posa en marxa una segadora? S'escolta, lluny, un esparsor i el lladruc d'un gos. Olors d'estiu. L'esclat sec i desvagat del coet és una fogonada lluminosa. Com Giuseppe Ungaretti, m'illumino d'immenso. Carrer de Carles Sindreu: Nit de revetlla i d'amor, / de dansa i de carrousel. / T'he vist a contra claror / dins la vermellor / del cel.

2 comentaris:

Anònim ha dit...

És molt bonic i delicat el teu escrit. Felicitats

judit cardellach ha dit...

i què me'n dius de la teva nit?
i ja no em cal saber-te però potser sí. I et sé una mica un xic amb la paraula al cor.
M'agraden els carrers, i la llumeta o el personatge i l'actor allí.
Potser sí que passem massa aprop de la vida a voltes, llavors hi sol haver alguna veu-gossa (-interior) que borda.
i el poeta.
i l’efímer.

sobrelpaper-juditcardellach