diumenge, 17 de juny de 2007

Corpus cultural

(Article publicat a El9Nou ahir divendres)

La darrera edició del Corpus garriguenc sembla haver tingut, almenys mentre durà, un efecte estranyament balsàmic sobre l’agitació política en què es veu immers el poble. Del cert, els propers quatre anys no seran un camí de roses i clavells i pot ser una llarga processó per viaranys incerts la que s’enceti a partir de demà mateix. Corpus m’agrada, pel que té d’olors i de colors que perduren encara l’endemà a primera hora en uns carrers sense cap cotxe, i pel gir i empenta que la festa rep d’ençà de la creació d’una associació que vetlla pel seu manteniment. Enguany, per primer cop, hi he vist diguem-ne guiris de xancleta i pell rosada, mapa en mà i mariconera, potser vinguts des d’una Barcelona com més va més provinciana, atrets qui sap per quin exotisme que algú els deu haver publicitat.

Ignoro si una diada d’aquest tipus, amb tanta densitat humana obscena –disculpin, és el que em provoquen les aglomeracions– té el seu corresponent estudi sobre l’impacte –econòmic i cultural, sobretot– que genera a un municipi amb tan sols dos establiments hotelers de quatre i cinc estrelles. Tinc la impressió que aquí i arreu la visió estratègica que es té sobre com ha de ser el creixement dels nostres pobles passa olímpicament de la incidència que tenen i poden tenir les manifestacions culturals que s’hi generen. O, almenys, que aquesta incidència és tinguda en compte molt a la baixa. Un bé intangible com és la cultura, i encara aquella emanada d’un patrimoni immaterial –què són sinó les tradicions?– necessita, precisament, de recursos tangibles més enllà dels subvencionats públicament.

La creixent simbiosi entre oci i cultura –termes en absolut antagònics– provoca que sovint hi hagi seriosos dèficits quant a equipaments mal resolts o bé inexistents –casals, teatres, hotels, albergs...– que fan que determinats esdeveniments encara no toquin sostre o que alguns pocs, lamentablement, no toquin ni quarts ni hores. El nostre Vallès, paulatinament metropolitzat, té suficients ressorts per fer de la cultura un motor de creixement econòmic i alhora un factor de benestar pels seus habitants, que no sols en garanteixi l’oci sinó que també sigui una eina de cohesió social –alerta, que és diferent de la uniformització dels pensaments únics–. Tenir en compte la cultura en la planificació i creixement de la comarca, tant en polítiques públiques transversals (es diu així, oi?) com en iniciatives privades intel·ligents, és una aposta segura que ha de donar els seus rèdits més aviat que no ens pensem. Corpus: cal (que de l’asfalt) neixin flors a cada instant.