dimarts, 5 de juny de 2007

Entrevista


Ahir em van fer una entrevista, quasi una hora i quart parlant, pobre de mi. Jo creia que només es tractava d'un balanç sobre el Festival Primavera Poètica, però l'entrevistadora, diligent, s'havia preparat una bateria important de preguntes que em van desarmar. No sé com quedarà, tot plegat, francament. Crec que no em vaig saber explicar gens bé i potser hauria d'haver acotat els temes. Ignoro si pot ser d'interès diguem-ne públic opinions sobre el que faig. Com que sóc i em tinc per mal conversador, ara penso si no hagués estat millor un qüestionari tancat, d'aquells que contestes via mail, com he fet alguna altra vegada. I no és pas que em sentís incòmode amb ella, no, que amb la periodista ens coneixem i coincidim i fins estic segur que estem d'acord en moltes coses. És, més, la incomoditat interior, la legitimitat des de la qual projectes públicament una opinió. És un llast que em sembla que arrossego fa força anys, tants com els que recordava que feia que em dedicava a agitar culturalment el meu entorn més immediat. Una dotzena ben bona, si no em descompto, començant pels premis literaris de la Fundació Maurí, passant per la direcció de recitals de poesia -set o vuit-, o bé fent-ne pel gust de dir versos d'altri, convocant escriptors, muntant conferències, embrancant-me en Òmnium, flirtejant amb el teatre, inventant un Festival... (escolta, amb un telèfon i un ordinador es munta un festival del què tu vulguis).

Hi ha, naturalment, qüestions que voregen l'orgull i l'autoestima. L'orgull evident i personal d'haver fet el que em proposava i de saber que és bo el que has fet i que bé que hagis estat tu qui n'ha tingut la idea i no un altre de mediocre o incapaç. Primer t'ho passes bé, després t'aporta coneixements i a la fi ho comparteixes amb qui vulgui o s'hi interessi. I tot sense moure't de l'espai on ets, sense cap variació en les teves coordenades personals. Què més vols? Però xerrem massa, escoltem poc i llegim menys. I se m'atrofia la mirada a poc a poc perquè en lloc d'aprendre tinc la sensació de ser com més va més ignorant sobre el tema i argument de les vides que m'envolten, de la vida que m'envolta i que només tenen sentit des de la meva pròpia. Dit així, he d'admetre que pot semblar un poc bèstia, catàrquic fins i tot. Però és també només així que em sembla entendre la incomoditat de què parlava abans, la sorpresa que em causa encara l'interès que pot tenir el que jo digui o faci en algú com ara tu, o encara pitjor, que sigui cert i cru que res del que dic i faig sigui realment interessant. Crec que és això el que m'atenalla. I crec que és un encert no haver començat l'entrevista per aquí i haver sabut fer que durés més de cinc minuts.