dilluns, 18 de juny de 2007

L'alcalde sóc jo


T’he vist, alcalde, recollir les coses al teu despatx. Buidaves calaixos i donaves papers a la secretària, cites pendents que ja no tindràs. Tenies un cert aire com d'absent i compungit que em resultava vagament familiar. No hem parlat gaire –segurament tampoc ets massa d’enraonar– però el tracte que hem tingut ha estat sempre afable i fins cordial, com correspon a l’exercici del paper que cadascú té encomanat des de la seva trona. Abans de marxar, has passat per distints despatxos i oficines saludant el personal amb qui has treballat durant uns anys. Potser una encaixada o una abraçada proporcional a la complicitat mantinguda o tolerada. Unes paraules de compromís, potser d’agraïment i tot, un desig de sort que no has tingut i ha fugit d’esquitllentes com el pas lleuger d'una ombra amb gavardina tombant la cantonada. A dos quarts d’una del migdia ja eres fora.

No se’t veia el rostre a la fotografia, alcalde. Potser no t’ha agradat que la publiquessin. Les mans et tapaven la cara tota. Si no ho sabés, es diria que acabaves d’errar un penal; o tal vegada et deixondissis la mandra que et feia anar a aquella reunió que tenies programada i no vindran. Però diria que ploraves i que ho feies amb un gest desacostumat, com si fos descortesia deixar a lloure i campar impune una emoció que et neix als llagrimals. No escoltis massa raons, alcalde. Les explicacions sempre ho són en la mesura que raonen dubtes i no els sembren. La paraula sempre serà dèbil si ho és també la voluntat d'on neix. Si existeix l'ombra és perquè hi ha una llum que la projecta. I quan no hi ha raons tampoc hi ha voluntat.

He vist, commogut, una estirp de noblesa en el teu plor que segurament jo mai sabré tenir, i no hi ha cap tustada amical o paraula consoladora que et rescabali moralment de la pregona sensació que tens d’haver perdut. Sentir-se per ella, si no salvat, salvable, escriví en un vers Carles Riba referint-se a la Paraula. Salvat o condemnat, vet ací. Pietat mereixen aquells que perderen el fragment de bellesa a què es devien. Ara sóc el teu botxí, i no em sap pas greu. Encantat d'haver-te conegut, exalcalde. A partir d’avui governo jo.