dijous, 14 de juny de 2007

Pau Riba

El 8 de juny va venir a la Garriga a llegir els seus poemes en el penúltim acte de la Primavera Poètica. Va arribar sol, amb cert aire desmenjat i acalorat, i va omplir la sala. Es va esplaiar quasi una hora i mitja amb una tirallonga de textos de registre molt divers. Més que recitar, contava els poemes -mentre, jo recordava més d'un cop els contes adolescents del seu avi a "L'ingenu amor"-, poemes amb imatges bellíssimes, d'un lirisme pueril. (L'any passat ja ens va advertir l'Enric Casasses que en Pau Riba estava escrivint material molt interessant.) D'altres poemes, en canvi, agombolaven enginy lingüístic i humor punyent. El recull de "Visions cadaquesenques" n'és una mostra i el poema IV un exemple oportuníssim un cop oberta la veda dels banys estivals. Molt més enllà de la faceta provocadora, subversiva i a voltes irreverent que li han penjat, Riba va demostrar poder ser-ho perquè sap d'on ve i manipular la tradició per adaptar-la a la pròpia conveniència, subvertir-la si cal o refundar-la de nou. Només es pot estar a l'avantguarda si es comprèn, com escriví Vila-Matas, que no es pot escriure com si mai ningú abans de tu ho hagués fet.



han caigut paracaigudes
a la mar
tota la mar n’és plena
(deu ser dia de maniobres
del cos aeri
d’un gran exèrcit miniatura)

és com si operístics regiments
de paracaigudistes nans
amb paracaigudes transparents
—rosats i molt petits, com de joguina—
haguessin amarat en el salobre
saltant des de manta altura

dins l’aigua
són talment camisoles de dormir
d’imaginàries núvies-nina
tacades per la verola
enagos de randa i de setí
flotant inflats, fent la ganyota

podrien ser flors de mar
—anèmones rogenques
engronxant-se en bancs d’escuma—
avinats i amfibis xampinyons
sorgits del fons boscat
com una varicel·la benigna...

però calla: són paracaigudes vius!
es mouen! respiren!
són —entre mol·lusc i alga de mar—
com pops de gelatina:
avancen, cabussegen, s’inclinen
déu meu, són meduses!

hi ha una plaga de meduses
dins el blau
(la urticària em surt només de dir-ho)
una erupció molt gran
de pàpules lluents i amagranades
infesta la pell marina!

centenars, milers, un disbarat
tot un xarampió de grans morats
ha conquerit la superfície:
és com si la mar
-jesús!-
hagués pescat l'escarlatina

2 comentaris:

Anònim ha dit...

Molt bo el poema.

N'estic buscant un que diu algo així com

...deixarem que les abelles facin mel dels nostres pensaments.

el tens?

Albert Benzekry ha dit...

Em sap greu. Me'n va enviar uns pocs però aquest vers o similar no hi surt.