diumenge, 24 de juny de 2007

Va de bruixes (I)


Divendres vaig fer una petita xerrada sobre bruixeria, sobre el concepte històric del fenomen, no sobre falòrnies esotèriques. Era en el marc de l'acte "Solstici de bruixes" organitzat per l'associació El Brou del Mestre (al web se'n pot veure un fragment) i Òmnium Cultural de la Garriga amb motiu de la projecció del curt "Pedregada", realitzat per la mateixa associació i Prisma Films. Estic content de com va anar, tot i que tinc la impressió que el més freak de la nit vaig ser jo, perquè, evidentment, les 130 persones que van venir no ho van fer per escoltar-me si no per veure el curt, d'altra banda excel·lent tot i alguna imprecisió històrica que no el desmereix. Acabat l'acte em va sorprendre que ningú s'interessés per qualsevol cosa que hagués dit, algun aclariment, alguna pregunta, alguna objecció. Ho vaig trobar, simplement, curiós, sense més cabòries. Reprodueixo, a continuació, la primera part de l'article publicat a la revista Gar (número 83), resum sintètic del que vaig dir.

Solstici de bruixes

La màgia de la nit de Sant Joan, concentrada sobretot a casa nostra en tot allò que envolta les fogueres, té, però, un seguit de ramificacions que han deixat rastre en les creences populars, en el folklore i en la literatura. Certament, el foc de Sant Joan és un foc protector i purificador, que s’esdevé quan la sega al camp ja és avançada o fins i tot liquidada, en el zènit solar del trànsit de la primavera a l’estiu i en el màxim esclat floral de la natura. La creença popular atorga a aquesta nit el poder màgic de potenciar les virtuts de totes les plantes i herbes remeieres i la potestat, als pobres mortals, de poder veure, si ens hi fixem, alguns dels genis del lloc –fades, follets o dones d’aigua–.

La nit de Sant Joan és una nit de sortilegis encunyats en mil i un refranys, d’eficàcia dubtosa segons els casos, però amb la dosi de lirisme necessari que ha d’embolcallar qualsevol festivitat popular articulada en un imaginari col·lectiu, de referents compartits, avui com més va més vagues.

La bruixeria

En contextos de canvi de valors, de transformacions socials i paisatges humans, d’incerteses davant del futur, sempre s’han atiat les certeses covades a l’empara d’allò sobrenatural. La figura de la bruixa, a cavall entre el mite llegendari i la realitat històrica, troba en la nit de Sant Joan un terreny adobat.

Quan la teologia medieval i la literatura juridicoreligiosa legitimen –a partir del segle XIII– la presència del dimoni a la terra i es creu possible i demostrable poder pactar-hi, la visió que es tindrà sobre la bruixeria serà molt menys amable que si només es dediquessin a les “sortilegia et divinationes”, és a dir, als simples sortilegis i a les arts endevinatòries. Els càstigs també seran més severs. De les amonestacions es passarà a les cremes inquisitorials. La controvertida Inquisició catòlica, dins l’àmbit de la monarquia hispànica dels segles XVI i XVII, actuarà sobretot a Castella i al País Basc. A Catalunya, però, les lleis i constitucions donen als consells municipals un ampli marge d’actuació que es radicalitza en els anys més virulents de la caça de bruixes, entre 1617 i 1622. A casa nostra els processos són civils, no és l’església qui actua, és el pànic de la gent el que provoca detencions i acusacions que acaben a la forca. Les bruixes són penjades com vulgars delinqüents en places i cruïlles de camins, a la vista de tothom.

Bruixa, jo?

Els delictes de bruixeria són diversos. Sense pacte amb el dimoni no hi podia haver bruixeria i els processos pretenen demostrar-ho. La confessió sota tortura era el mètode emprat pels tribunals. Qualsevol marca o tara podia ser una prova d’haver estat marcada pel dimoni: una berruga, una llaga, una infecció... Les bruixes podien ser acusades d’infanticidis, de donar o provocar golls a la gent (inflamació de la glàndula tiroide), neular fruits i collites, enverinar el bestiar i, sobretot, fer caure pedra, la seva gran especialitat. En la majoria de casos el perfil de la bruixa corresponia a una dona gran, sola, amb alguna tara física o mental, que tenia comportaments estranys amb els veïns. També hi ha moltes dones gavatxes, provinents de França, immigrants que fugen de les guerres de religió franceses. La intolerància amb tot allò que no s’ajusta a l’ortodòxia és immediatament sospitós d’estar relacionat amb la bruixeria.

(continua)