dimecres, 4 de juliol de 2007

El vi d'Abu-Nuwàs


Hi ha llibres als quals retornes estacionalment. Un d'aquests sembla ser el Khamriyyat, la poesia bàquica del poeta persa del segle VIII Abu-Nuwàs, una esplèndida antologia editada el 2002 per Proa amb les traduccions de Jaume Ferrer i Anna Gil, llibre que no sé per què em plau d'anar rellegint fragmentàriament els mesos d'estiu.

Abu-Nuwàs és un dels grans poetes àrabs clàssics, al qual més li valgué escriure els seus poemes aleshores que no pas al segle que vivim. Tot i el seu llibertinatge i la desobediència política i religiosa, que li valgueren no pocs maldecaps, fou un personatge apreciat a la seva època i és tothora present en la tradició lírica àrab. Bé es pot dir que és el màxim exponent de la poesia bàquica entesa ja com a gènere autònom, amb pes específic quant a la temàtica i volum de producció. La poesia bàquica explica el vi i el seu context. El vi, especialment a les grans ciutats perses, és cantat per poetes amb una poesia que es modernitza i urbanitza els seus motius. Abu-Nuwàs és qui més incideix en aquesta renovació d'una poètica clàssica, ara ja més acostada a la realitat social que vol embriagar.

Del vi en descriu la llum, l'olor d'almesc i de poma; els copers -sempre jovenets- que serveixen; el lloc i els amics que l'acompanyen a la taverna o al convent; les virtuts del poble persa o els censors i les prohibicions de l'Islam i del califa, sempre condescendent amb ell segons l'humor.

Si ens sobta aquesta poesia bàquica, pura apologia de l'alcohol en un context islàmic, és bo aclarir que el vi no és prohibit a l'Alcorà, només la prohibició -d'altra banda raonable- d'assistir ebri a les oracions. Endemés, el vi és present a l'Orient des de temps remots. En moltes religions -fixem-nos en el pa i el vi cristià- és símbol de divinitat i poesia. A Síria, Egipte, Turquia o Irak se'n continua produïnt, i en general arreu d'un espai -la ribera mediterrània- on ja la civilització greco-romana hi deixà la seva empremta (una derivació literària que genera, també de primer ordre, és la literatura del simposi -sympósion-, quan finit el banquet - platònic, si voleu-, els comensals ja es poden dedicar amb tranquilitat a xerrar sobre l'amor i l'erotisme i a servir-se el vi).

Dic que no sé bé per què retorno al Khamriyyat i dic mentida. Tal vegada la sensualitat dels versos s'adiu bé amb el desig de tastar el líquid preuat quan vénen les calorades. Un blanc fresc passat per bóta o un de jove i afruitat són una delícia mentre sopes o bé en acabat sense cap pressa. Preocupa't només per no haver de conduir. I deixa't portar, també pel vi.

La nit es lleva el vel i et dóna el vi i les flors.
Gaudeix-ne sens mesura abans que les dissorts
vinguin i t'arrabassin els vins i les ressaques.
Aparta el vi del neci, fes honor a la copa,
per qui el digne és norma.
Fou escollit el vi quan eren en el cel
immòbils les estrelles, sense gir establert.
El seu cos consumit pel pas lent de les nits
que no el pogueren vèncer. Essenciat el color,
s'esvaí tota màcula, fou la perla perfecta
que ningú ha pogut veure. Dins les dorques i gerres,
miratge alçat a l'erm, de grogor més intensa
que sorra del desert.
Allà on el vi sojorna, la foscor no hi fa estada,
la nit dels bevedors és sempre com l'albada.
Tot i ocult al celler, la seva llum desvela,
però a mi no m'embriaga, sinó qui atreu l'esguard
amb ulls encisadors.