diumenge, 1 de juliol de 2007

Plaça Vella

Hi vam arribar quan encara no hi havia quasi ningú. Les taules estaven col·locades en rengleres i la majoria ja tenien les estovalles posades marcant reserva i territori. La plaça Vella de l'Ametlla del Vallès celebrava ahir dissabte la seva cinquena festa i m'havien convidat a fer un petit parlament, un pregó, una xerradeta sobre la història de la plaça.

L'Ametlla és la meva segona pell, una segona casa, el lloc on aniré si em fan fora de la Garriga. A part dels vincles familiars hi vaig viure uns anys d'aprenentatge en distints àmbits. Amistats d'ara, van ser coneixences d'aquells anys. Després el vincle ha continuat sobretot a partir dels recitals de poesia, de les col·laboracions amb el teatre i amb l'escenificació de la història del poble durant les festes del milcentenari de l'any passat, feina compartida amb l'Albert Vilar i en Joan Monells. Per això no em va estranyar la proposta que se'm va fer i vaig dir que sí de seguida, amb molta il·lusió i agraïment, que vaig intentar transmetre al meu escrit.

La festa -o, més pròpiament, el sopar- cada any, i ja en van cinc, té molt bona acceptació. Ahir n'érem uns dos-cents, la immensa majoria veïns de l'Ametlla, i encara molts del barri de la Sagrera. La plaça és petita, i ni tan sols en té la forma o aparença. La presideix la imponent façana de la casa de can Bachs, avui reconvertida en molt recomanable restaurant. Sense cap accés, la carretera que puja cap a Puiggraciós hi passa pel costat. L'església és a uns trenta metres. Com que no hi ha cap protocol, la gent comença a sopar quan li dóna la gana, cadascú el que es porta, i no hi ha cap conjunt musical que et destorbi la parla o t'impedeixi fluir en la conversa, cosa que és molt d'agrair i cada cop menys habitual.

Jo havia de llegir el text abans de començar el sopar, però problemes amb la megafonia -un mico i un altaveu de piles propietat de la parròquia- van fer que es decidís que fos al final; però tampoc, allò no anava o no es carregava la bateria. Veient el panorama -el to dels comensals era més jovial i cridaner després del vi i el cava-, jo ja em donava per content que es repartissin les còpies per les taules, però l'organització insistia en què havia de llegir-lo, ni que fos a viva veu, que "quan comencis ja callaran". En fi... que un servidor ja anava amb l'ànim també distès havent sopat quan el cridaren, "Albert, que ja pots començar!" I així, a pèl, davant dues-centes persones, vaig llegir el meu pregonet. De cop, a la plaça s'hi va fer un silenci sepulcral que em va impressionar; tothom pendent de mi i del que deia. Algunes cares de sorpresa, perquè la gent no va pujar a escoltar-me ni la meva intervenció estava anunciada...

Vaig fer un repàs històric sobre la formació de l'indret i el seu marc de la Sagrera, invocant alguns dels personatges d'aquesta plaça menestral. Com sempre, el recurs a la poesia em fou de gran utilitat. "La poesia, a vegades, és molt més concreta que la realitat. Ens descriu, amb precisió, el que sovint, distrets, no sabem copsar". I vaig tirar de Vinyoli llegint el poema "Plaça Vella". Volia lligar el passat amb el present, fent visible i comprensible el continuum humà que suposa una trobada veïnal d'aquestes característiques. I, sobretot, el seu caràcter mediterrani, d'àgora a l'aire lliure.

Francament, crec que me'n vaig sortir prou bé. El text va agradar i les reaccions em van semblar sinceres, algunes efusives i tot. Que bé... Amb l'Albert i l'Anna vam obrir l'altra ampolla de vi, que els del restaurant ens guardaven a la nevera, i continuàrem xerrant mentre, ara un ara l'altre, no faltava qui desfilés pel racó de taula on érem. Algú comentava l'encert que hi hagués algun parlament, que algú digués alguna cosa perquè així l'acte no quedava tan desangelat. És cert. Sovint, una simple salutació, un protocol elemental, ja donen l'aparença de guió, de cosa pensada.

Actes com el d'ahir em reconcilien amb part del gènere humà. A banda de la necessària convivència, en poblacions disseminades com l'Ametlla, que corren el risc seriós de perdre el que se'n diu "esperit de poble", actes com aquests, nascuts de la pròpia iniciativa veïnal, ajuden a compactar sensibilitats entorn d'un espai comú. S'equivocaria plenament qui veiés en l'acte o en aquesta nota el xaronisme d'allò que passa per local i no surt de sí mateix. És precisament en l'àmbit públic de les places -espais d'esbarjo i de trobada- on s'han construït els imaginaris col·lectius sobre el què vol dir fer poble i ser comunitat. On els trets identitaris -antropològicament identitaris- han tingut la possibilitat d'expansionar-se urbanísticament -les sagreres- i culturalment en les societats europees on es van forjar des de l'edat mitjana i on continuen reformulant-se encara avui, encara ahir a la nit.

En fi, que amb tot plegat vam ser dels primers d'arribar i dels últims a marxar. A quarts de dues recollíem l'última taula. La nit era quieta, tancada, gens d'aire. Em venien al cap els darrers versos del poema de Vinyoli. Tot i l'extensió, potser penjo el pregonet un dia d'aquests.

(...)
Ja som a la tardor.
No val ací parlar de fulles seques,
que l'únic arbre és el fanal, però
jo vaig caient a poc a poc a dins
de mi mateix, de l'altre que hi ha a sota,
molt lluny, darrera moltes capes
de temps; el veig com per un arbre
s'enfila des del son
cap a la freda taca
morada de l'alba,
on, lleganyós, el dia es frega els ulls.

Fragment final del poema "Plaça Vella", de Joan Vinyoli.