dimarts, 21 d’agost de 2007

Menorca

Demà me’n vaig a Menorca uns quants dies, fins a principis de setembre, de manera que aquest bloc veurà encara més reduïdes les seves entrades, com ve succeint durant aquesta mesada d’estiu benigne. És un diguem-ne viatge que em fa especial il·lusió, sobretot per dues raons. La primera, en ordre d’importància, és que hi vaig amb l’Anna, i no em cal afegir res més. La segona és que Menorca sempre ha exercit en mi un estrany poder de seducció que no em sé explicar. No hi hauré estat fins aquest agost. Potser és la qüestió de la insularitat la que m’atrau, una certa idea d’aïllament amb repercussions sobre el tarannà de la gent i les percepcions que tenen sobre els ritmes vitals de les persones, l’alentiment del temps i una certa mirada sobre el món envoltada d’aigua. Potser són prejudicis o prepercepcions adquirides al voltant de literatures escrites des de l’assumpció d’aquesta insularitat. Especialment Miquel Àngel Riera des de Mallorca, Marià Villangómez des d’Eivissa i Ponç Pons des de Menorca –a qui tal vegada esperem conèixer un dia d’aquests–, per dir només els més predilectes.

La resta d’al·licients, si he de dir la veritat, em fluixegen bastant. Me’n refot prou si no fa sol perquè per anar a qualsevol platja o cala segur que no discutirem amb l’Anna, però, d’altra banda, essent com és espai natural protegit, un dels seus majors encants és el paisatge litoral, i així tampoc farem fàstics –ben al contrari– a qualque remullada ves a saber on. S’hauria de ser molt babau. Tanmateix, també em sedueix el pols diari que es pot percebre a l’interior, un pols segurament encara adulterat per la invasió dels bàrbars que hi anem durant l’estiu i que espero ferventment que a partir del 22 vegi alentit el seu batec.

Gràcies a la generositat –jo en diria mecenatge– de l’Albert Maspons tindrem cotxe a la nostra disposició i durant uns quants dies allotjament particular. Són detalls que no es poden obviar i que repercutiran positivament en el rendiment que puguem treure de la visita.

D’altra banda, mentiria si no digués que des de fa uns pocs dies tinc un neguit pueril, ves. M’ocorre sempre i així em seguirà passant sense que hi pugui posar remei. Com sigui que no tinc esperit viatger sóc maldestre en els protocols previs a qualsevol viatge i el neguit augmenta –en dosis tolerables, cal dir-ho– si el desplaçament es fa en medis hostils, com ara l’avió. Estar fora de casa m’altera, durant els primers dies, els diguem-ne biorritmes. L’estranyesa de veure’m fora de la quotidianitat pot més que la curiositat que sento pels llocs només d’arribar-hi. Llegir-ne el paisatge i assajar-ne una primera impressió com si fos una hipòtesi de treball ajuda a calmar-me “l’ansietat”. A partir d’aquí, ja hi haurà temps de verificar, compartir i corregir opinions.

Finalment, com qui no vol, m’agradarà polsar l’estat de la llengua. Fa uns dies, en una festa major, hi havia anunciat un grup que prometia, segons els programes, “música de màxima actualitat” –proclama certament curiosa i anacrònica. Després de la primera cançó actual el cantant va saludar: “Hola Mollet, bienvenidos, somos La Tribu desde Gandía y os vamos a dar mucha caña!”. D’immediat vaig pensar en Ausiàs March i en l’eventualitat d’una versió rock del Veles e vents, però “l’actualitat” transitava altres viaranys. M’entristí momentàniament l’espanyolització galopant que viu el País Valencià –fa ben poc Joan F. Mira deia a Prada, en actitud provocativa, que els valencians ja no existeixen– i vaig pensar en la Gandia i en el poeta que descriu Josep Piera en l’estimable novel·la “Jo sóc aquest que em dic Ausiàs March”, ell que precisament fou el primer poeta que deixant “a part l’estil dels trobadors” adoptà un català lliure de provençalismes. Bé, tot això per dir que la digressió és prou il·lustrativa d’un altre tipus de neguit no tan intangible. I per acabar de comprendre que de Menorca estant sols haurem canviat durant uns dies la disposició del mobiliari del que resulta ser una mateixa casa compartida.