diumenge, 30 de setembre de 2007

Història, memòria, patrimoni

Ja sé que emprenyaré a algú si dic que sóc poc partidari de legislar sobre la memòria, sobre la història i sobre la memòria històrica; així, tot de cop. I ja ho he dit. No voldria passar per ultraliberal i lliurepensador i ja us ho fareu, res d’això. Simplement no em sembla que per via legislativa i sancionadora –perquè les lleis, a més de sancionar-se, sancionen si s’incompleixen– s’hagi de rescabalar determinada autoritat moral i una dignitat llargament saquejada. Massa vaporós. Sé molt bé que m’exposo a interpretacions esbiaixades i a incomprensions interessades des de la correcció política imperant, camuflada sempre entre el pensament (?) únic progressista –paradigma del sectarisme de l’estàs amb mi o en contra mi–. I és que tot això no és per culpa de l’absència d’una llei. Des de fa deu o quinze anys, l’interès creixent per tot allò succeït en aquest país fa una setantena d’anys té molt a veure amb l’esgotament generacional que ben aviat ens deixarà sense testimonis. Fa ben poc n’intentava parlar amb una lliçanenca de noranta i pocs anys, cap clar, memòria acceptable. Eren massa records dolorosos, ho van passar molt malament i no vam poder continuar la conversa. La por, directament, ha tenallat la memòria de generacions de catalans i espanyols. No és una por difusa, és una por concreta al record personal.

Mort el dictador canviem d’escena però l’obra és la mateixa. Alguns actors canvien de vestuari. No hi ha cap procés ni cap condemna i l’antifranquisme es perpetua fins avui. No saben la nosa que fan els antifranquistes que tant s’agraden i s’escolten per tribunes, columnes i tertúlies. Són part del tap que ha retardat uns estudis que ara urgeixen. No és que hàgim dedicat massa anys a una certa reconstrucció del país, és que hem anat massa a poc a poc i hem descuidat endreçar-nos la memòria. La bona feina realitzada per equips d’historiadors d’arreu té a la comarca una significació especial amb la publicació en aquestes planes, entre maig i juliol, d’una sèrie excel·lent d’articles i de la presentació d’un parell de documentals que s’haurien de visionar més enllà de Granollers. Cal felicitar-se’n. Tota aquesta feina s’acumula a la que aquest cap de setmana se’ns posa a l’abast amb les Jornades Europees del Patrimoni. Un nexe tangible entre present i passat, bona ocasió per meditar –ni que sigui entre quatre “freaks”– que no és per culpa de l’absència d’una llei que cal moure’s fins i tot quan no et toquen els morts o la butxaca.
(publicat a El9Nou el divendres 28 de setembre)