dijous, 27 de setembre de 2007

La Vanguardia i més Xammar

Hi ha coincidències en el temps que no ho poden ser més. Dissabte passat s'inaugurava a l'Ametlla del Vallès l'Any Xammar, un seguit de fastos dels quals encara no s'ha fet pública la programació. Es tracta d'un Any perquè sí, ja que, de fet, no s'escau cap aniversari. Però potser sigui millor així. Massa sovint l'avinentesa d'un aniversari comporta celebracions que semblen forçades. Per fortuna, no és aquest el cas. I encara és més bo de celebrar perquè així es podrà donar a conèixer una mica més la talla d'un personatge -alt com un sant Pau, certament- en excés desconegut. En una entrada anterior ja m'hi havia referit.

El que ara i aquí el posa d'actualitat, entre d'altres, és l'anàlisi que Xammar féu de l'adveniment de la segona república espanyola i de les analogies que el lector perspicaç pot establir amb el present polític on estem enllotats. D'altra banda, certa agitació en les aigües diguem-ne catalanistes i alguns fets de curt recorregut han propiciat reaccions estranyes. És el cas de l'editorial del diari barceloní de més tirada publicat dilluns passat. Es pot consultar aquí. Té fragments antològics que cal guardar. La primera constatació és la deriva desacomplexadament espanyolista que aquest diari ha iniciat des de fa temps, oficialitzada amb patent ja des d'aquest editorial. És curiós el seu punt de vista i que tingui la desvergonya de donar lliçons de catalanisme vist el seu historial, el recent i el de més enllà. I és així precisament perquè ha estat aquest diari i no cap altre el que ha atiat com el que més el suposat greuge que haurien patit els escriptors catalans en llengua castellana que no han estat convidats oficialment pel Llull a la fira de Frankfurt. La cosa va quedar en res així que els escriptors es van explicar. No caldria sinó.

L'escriptor i periodista Enric Vila aprofita per contestar aquest editorial i alhora reivindicar Xammar, que és l'home que ens ocupa, a través d'aquest article del 1947 originalment referit a la revista Destino però convenientment actualitzat. Tota una lliçó de periodisme comparat. Seria molt demanar, tanmateix, poder accedir a la versió original?

Acudim, en qualsevol cas, al Xammar tal com raja, al Xammar dels "Seixanta anys d'anar pel món", concretament al capítol IV que abasta els anys 1930 a 1940, "el decenni negre del nostre segle". En properes entrades aniré completant el text, necessàriament fragmentari però d'un interès evident.

(Del llibre "Seixanta anys d'anar pel món")

«No tenia encara la República sis setmanes de vida quan un crit de “Viva el Rey”, proferit a la porta d’una església madrilenya del carrer d’Alcalá per un “aristócrata” –el marquès de Luca de Tena-, fou suficient per a provocar a Madrid una crema d’esglésies i convents, les flames de la qual assenyalen el primer graó de la davallada del nou règim.


A Catalunya, tres mesos més tard, el plebiscit convocat perquè el poble català aprovés el projecte d’estatut d’autonomia es va desenvolupar en un deplorable ambient d’indiferència general. Ningú no va votar contra el projecte. Les majories, més o menys manipulades per les Juntes Locals del Cens, foren aclaparadores. Però el cor no hi era. Catalunya conservava una voluntat d’autonomia, però n’havia perdut la il·lusió.

Espanya era un país de “pronunciamientos”. La República se’n va poder convèncer ben aviat. El general Sanjurjo, que setze mesos abans va oferir al nou govern republicà la lleialtat de la Guàrdia Civil que ell comandava, va ésser l’organitzador d’un cop d’estat militar fracassat. Un català, el fiscal del Tribunal Suprem, senyor Oriol Anguera de Sojo, va demanar la pena capital per al general Sanjurjo, que amb el seu acte se l’havia ben guanyada. El general Sanjurjo, condemnat a mort, fou irreflexiblement indultat pel ministre de la Guerra, senyor Manuel Azaña. (...)

A Espanya la dictadura del general Primo de Rivera havia estat substituïda per un règim híbrid però de tendència marcadament autoritària: l’anomenada dictablanda del general Berenguer i de l’almirall Aznar.

Tot això féu que la proclamació a Espanya de la República del dia 14 d’abril de 1931 fos com un llampec que venia a il·luminar un cel ple de pressentiments tètrics. A Espanya l’ensorrada de la Monarquia i la proclamació de la República sense que el canvi de règim costés ni una gota de sang va provocar una gran explosió de joia popular acompanyada d’un curiós estat de cofoisme. Els espanyols estaven contents del seu nou règim com pot estar-ho un infant d’una bona joguina portada pels reis. No oblidaré mai la remarca del taxista castellà que en arribar jo a Barcelona tres dies després de proclamada la República, em va portar de l’estació a l’hotel: “Hemos dado un ejemplo al mundo”. La frase s’havia posat de moda. Dotzenes de vegades l’havia de sentir aquell mateix dia abans de ficar-me al llit. Espanya havia donat un exemple al món. Els espanyols n’estaven convençuts. Jo una mica menys. La incruència de l’esdeveniment era un just motiu de satisfacció general. Tothom estava content –content i enganyat.» (Continuarà)