dilluns, 17 de setembre de 2007

Memòria

Projectar records és esventrar el futur
amb trabucades d'ombres xineses
sobre un tel que encara no és memòria.


A vegades em sorprenc recordant absurditats, foteses emmagatzemades al disc dur de la massa encefàlica. La memòria humana és el més prodigiós que hi ha. Molts estudis evidencien com els humans només desenvolupem una part no ja de la nostra intel·ligència -que tant ens convindria- sinó també de la nostra memòria. La memòria, a diferència dels animals, és el que ens permet prendre consciència de ser. No vull dir que els animals no tinguin memòria ("gat escaldat, gat escarmentat") sinó que allò que en ells és memòria té molt més d'instint que en el cas humà.

Filtrar els records al cap del temps, remoure el solatge d'allò que has estat o esborrar de la consciència episodis desplaents i dolorosos només es pot fer quan es té consciència que s'és. De la ductilitat de la memòria i els records la literatura n'ha escrit a bastament. Grans novel·les han escodrinyat l'ànima humana a partir de la dissecció de la memòria de les seves veus. La magdalena de Proust és paradigmàtica. La biografia de cadascú és plena d'episodis similars relacionats amb el gaudi dels cinc sentits: tacte de pell i roba, olors de perfum, de menjar, de flors, de persones... La memòria és el fil conductor que ens connecta amb el punt més pregon de nosaltres, allí on comença el cabdell de la consciència, el primer record intel·ligible com una senzilla fórmula matemàtica que comença a explicar-te en la complexitat de ser.

El meu punt, doncs, ha de ser molt fons, molt pregon, perquè encara no hi he arribat. No puc dir encara quin és el meu primer record perquè se'm resisteix, però tampoc mai me n'he preocupat amb excés, si és que hom ha d'invertir preocupacions excessives en aquest afer. En canvi, sí que tinc consciència i record del moment en què, essent feliç, vaig tenir consciència de ser-ho i de començar a empetitir-se la bombolla materna que em protegia el paradís infantil. Igualment, experimentar la sensació de ser feliç és admetre la dolorosa possibilitat de deixar de ser-ho.

En un moment determinat, entrada la primària, avançada primavera i proper el final de curs, em trobí una tarda sols amb la perspectiva d'amassar fang i colpejar la pilota en l'hora de gimnàs. Sé la cantonada on estava i el que veia, avui tot ciment. Acabava de dinar i no em calia anar més enllà d'aquella tarda amable. Altres perspectives no contemplava ni sabia. No sé l'edat que tenia, que no és aquest un record cronològic, és recuperar la sensació d'estar agombolat per una certesa intensament caduca. La placenta d'un advertiment llargament gestat. Sé que vaig estar una estona dret en aquell xamfrà, com mig perdut o embadalit, amb cert aire absent que encara avui a voltes m'hi retorna. Tenim estranys, pocs moments de lucidesa al llarg de la vida. Em sembla que aquell fou el meu primer. Vaig saber que estava bé, potser feliç i tot si és que ser-ho consistia en "allò", i que deixaria d'estar-ho en el moment en què tingués desig renovat d'experimentar-lo. A vegades crec que encara hi sóc, en aquella cantonada, aquella tarda. Però ja no. Aleshores, hi penso, m'hi concentro, i és tot, una estona, més agradable, menys falsament feliç, un miratge entollat en el fang argilós de la memòria.