dilluns, 24 de setembre de 2007

Submergit



Arriscar-se a reunir 16 autors de diferents generacions i proposar-los d'escriure sobre la Garriga submergida -títol prou ambigu- tenia la seva temeritat i l'atractiu dels reptes que perden la virginitat en deixar de ser inèdits. Obviant-ne el resultat, el seu mateix plantejament ja és un èxit que cal anotar als impulsors de la proposta, l'Associació Cultural el Garbell, coordinada per l'Stefano Puddu i la Carme Badia. La mateixa associació és l'editora de la revista setmanal Gar, unes pàgines fresques i ben pensades que prenen el pols local com feia anys no es feia. Per una població de quinze mil habitants i amunt, culturalment activa però en excés atomitzada, sectorialment autista però alhora efectivament dinamitzadora de múltiples iniciatives, l'existència d'aquesta revista -imprescindible des dels primers números, i ja en porten 91- posa en circulació allò que la mateixa societat i el seu teixit és incapaç de posar en circulació des d'altres plataformes. No és poca cosa, ni que aquesta cosa sigui un flux d'idees. Cada poble té les seves dinàmiques internes, la seva lògica d'actuació, molt sovint -massa- condicionades per decisions preses per petits nuclis de persones -a vegades una de sola- que imposen la diguem-ne agenda cultural, en un sentit generós del terme. I això és bo o dolent només en atenció als resultats obtinguts. Trobo a faltar, encara -i faig una giragonsa-, una actualització del treball que el sociòleg Joan Costa va fer de la Garriga a principis dels vuitanta. Vint-i-cinc anys després ens caldria un altre mapa topogràfic on veure'ns reflectits i poder assajar noves i velles fórmules d'actuació. Perquè el Gar és això, el resultat de la (des)composició social de la Garriga, una radiografia de la seva actualitat, segons diu el subtítol.

I bé, la
rauxa -també del subtítol- ha nascut amb el número 1 de la col·lecció La carícia del garfi, -de ressonàncies tan novel·lesques-, aquesta La Garriga submergida, llibre de butxaca que en menys de 150 pàgines transita el conte, el relat mig novel·lesc, la poesia, el dibuix, la pintura i la fotografia. A dalt de tot obviava el resultat. Si es té en compte s'ha de qualificar de sorprenent, primer per la diversitat de propostes estètiques, tant en l'àmbit plàstic com en l'escriptura, i segon pel resultat i l'aire que desprèn una vegada feta la lectura. M'abstindré d'intentar valorar la qualitat literària dels escrits -tanmateix, seria incapaç de fer-ho amb l'obra plàstica- perquè entre d'altres n'hi ha un de meu i tampoc s'han fet per ser examinats amb ulls de crític ressenyador de gasetilla. La pluralitat, tan anhelada en altres casos, en l'art i en la literatura sempre duu resultats dispars. És una mentida submergida al mar dels tòpics dir que sobre gustos no hi ha res escrit, quan precisament és ben a l'inrevés, perquè tot el que escrivim és sobre el gust que ens atenalla i sedueix. Però de tot plegat em quedo amb les diferents visions que els autors tenim de la Garriga, més difícils de captar en l'obra plàstica que no en l'escrita per raons prou evidents.

El prologuista i presentador del llibre,
Oriol Izquierdo, poeta i director de la Institució de les Lletres Catalanes, ho va ponderar bé durant la presentació en societat del darrer divendres. Lamentava que no fos cert tot el que s'hi explica, però com diu l'Enric Casassas, "en la meva poesia no hi ha res d'autobiogràfic, tot és real", conclusió que aplicada al que hem llegit al llibre no deixa de ser inquietant. He seguit, amb intermitències, la trajectòria de l'Oriol Izquierdo des de finals dels anys vuitanta, quan amb el col·lectiu Joan Orja -Josep-Anton Fernández, Jaume Subirana i el mateix Oriol- van publicar Fahrenheit 212, un breu assaig sobre la jove literatura catalana que s'estilava aquella dècada -Baulenas, Belbel, Pàmies, Torner, Janer, Vallbona, Fonalleras, Cucarella... Josep-Francesc Delgado- i me n'alegro que hagi apadrinat el volum. Una altra circumstància, banal, m'hi fa coincidir. A finals dels noranta ell va ser el mantenidor del certamen literari de Puiggraciós; el 2001 em va tocar a mi. Breu paisatge compartit. Malgrat atzagaiades imparables, estic segur que sabrà aconduir a bon port la nau de la Institució i els reptes que té plantejats permanentment la nostra literatura, no endebades a més d'escriptor és crític, editor i professor universitari.

Al final del llibre esmentat es diu: "Un amic de qui signa aquestes ratlles, crític jove ell mateix, deia a propòsit de l'esborrany de Fahrenheit 212 que caldria veure què volen aquests joves escriptors, i perquè no volen res; i que un dels grans problemes de la literatura catalana és que els seus escriptors no desitgen un altre país. Voler un altre país equival, en un cert sentit, a reflexionar sobre la naturalesa i la funció de la literatura, a constituir-se en consciència crítica davant la realitat pròpia i aliena, a saber per què, per a què i com s'escriu, i també per a qui s'escriu. Però quan s'escriu instintivament, perquè alguna cosa empeny a fer-ho sense ser-ne conscient, quan no es té memòria i els mons de què es parla són els petits mons que es coneixen i s'esdevé incapaç de pensar el que és diferent a un mateix, voler un altre país sona a xinès."

Tant com voler un altre poble, colgat o submergit en la pròpia desmemòria.