dijous, 4 d’octubre de 2007

La poeta Peri Rossi

Els poetes saben, més que ningú, atès el material d'orfebreria amb què treballen, que la llengua que usen és molt més que el suport que aguanta la literatura que intenten fer i molt més que allò que transporta una determinada estètica. No em cal haver llegit a Cristina Peri Rossi per saber-ho. Per això Gimferrer va passar a escriure en català el 1970 amb "Els miralls" i per això Joan Margarit va fer el mateix a partir del 1981 amb "L'ombra de l'altre mar": "Molts anys has solcat l'aigua d'altres mars / clos pel blau horitzó d'una altra llengua,/ però sense assolir el que encara cerques./ Les gavines que volen ran les ones/ a l'alta mar rocosa de les illes/ seran el teu seguici en aquest mar."

El llenguatge, les paraules, no són el món, són una visió del món, un binocle verbalitzat. Cada paraula portadora de significat s'ateny a unes coordenades culturals que expliquen el paisatge on neix. No hi ha res més pragmàtic que una paraula clara: enraonar. Res més bell que una eufonia: nosa. Així cobren nova dimensió, per exemple, uns versos inquietants -com tants en té- de Joan Vinyoli: "Els mots, en veritat,/ no són sols per entendre'ns pel que signifiquen,/ sinó per descobrir el que, transparents, oculten".

Molt més clar ens ho explica l'Espinàs d'"A peu per Castella" després de llegir uns versos de Machado: "Llegint Delibes, ja fa molts anys, vaig descobrir perquè jo no era, ni podia ser, un escriptor en castellà, i ara m'ho confirma Machado. Jo no veuré mai serrijones, cambrones i jarales, encara que els tingui al davant. Puc buscar en un diccionari què signifiquen aquestes paraules. Però ni la història secular d'aquests mots, ni la fonètica, ressonen dins meu. Perquè no els sento al meu voltant. Es poden dominar diverses llengües però només n'hi ha una que et domina, i és amb aquesta que es pot intentar fer literatura -la fatalment limitada literatura de les zarzas, la igualment limitada literatura dels esbarzers." És un exemple prou clarivident, quasi definitiu, però no sembla ser el cas de la poeta Peri Rossi, la qual només domina el castellà.

La poeta uruguaiana va arribar a Barcelona a finals dels seixanta o a principis dels setanta, no ho sé i poc importa, però ha dit que ella va lluitar contra el franquisme i a favor de la llengua catalana, i que com pot ser que ara se l'acomiadi de Catalunya Ràdio per parlar en castellà (no pas per no saber parlar en català). Al manifest del seu bloc -creat expressament- en contra de la "persecución lingüística" es diu:
"La escritora Cristina Peri Rossi ha sido despedida de Catalunya Radio por hablar en castellano. Todos quienes conocemos su lucha a favor de la democracia, su participación y defensa de la cultura catalana, queremos manifestar nuestro rechazo al despido y nuestra solidaridad a la persona y escritora frente a esa discriminación." No caldria si no, cristodedéu. En l'article que va cuitar a fer i a enviar al diari el Mundo per recollir ois i adhesions diverses i plurals hi deixa anar aquests versos: "los fascismos tienen algo en común: siempre son excluyentes. Excluyen por motivos ideológicos, de raza, de sexo... o de lengua.Y es paradójico que me ocurra a mí, Premio Ciudad de Barcelona de Poesía en 1992 por el libro que se titula precisamente Babel bárbara y donde se exalta la diversidad de lenguas, la Babel mítica. ¿Paradójico o síntoma de los tiempos que corren? Quizás no sea casual. Quien defiende Babel es discriminada".

Bé, jo crec que s'ha de ser molt desvergonyit per sostenir semblants posicions, més encara després de tants anys de viure a Barcelona i d'haver col·leccionat premis i demés mèrits que et fan valedor de la pàtina intel·lectual amb què et presentes en societat. És evident que això no és catalanisme, que diria la Vanguardia. (Per cert, aquí es pot llegir el comunicat d'Òmnium sobre aquest altre llastimós afer). Desconec com ha anat l'acomiadament, o si ha estat rescissió o quina cosa. El motiu subjacent, més enllà de normatives i lleis que emparen la decisió de la Corporació, executada o comunicada amb més o menys malaptesa, és la incapacitat de la poeta per expressar-se, després de més de vint anys a la tribu, en la llengua dels esbarzers, certament embardissada de pronoms febles i amb una corrua sorda i sonora i a l'ensems-malgrat-tot-i-puig-que-llur infinita de paranys dissuasoris per a ments preclares com la seva.

Hi ha una altra qüestió, relacionada amb la tirallonga de solidaris que se li ofereixen d'esquellots. I és la invocació esgotadora al "jo vaig ser antifranquista" per a treure's de sobre qualsevol màcula que l'acostés als postulats nacionalistes de la dreta, o tan sols a uns postulats nacionalistes. Ja cansen els antifranquistes que viuen de renda, ja n'hi ha prou, que s'apartin, que deixin d'obstruir d'una vegada. És precisament a aquest tipus de persones a qui em referia l'altre dia. Ja sabem que aquest debat espanta d'allò més la intel·lectualitat progressista, especialment la més nostrada, parli la llengua que parli -amb un cosmopolitisme que ves per on sempre ens retruny en contra-, però no deixa de ser curiós la comparsa solidària que se li ha unit: Vargas Llosa, Savater, Benedetti, Ana M. Moix, Ester Tusquets, Ana M. Matute, Rosa Díez, De Carreras-Espada-Boadella i el d'Artagnan Rivera, Enric Majó, Ivan Tubau, Felix de Azúa, Juaristi, Jorge Herralde, Vila-Sanjuán i un etcètera francament esgotador.
Tot patums i altres sequaços que mai tindran cap tipus d'incidència ni veuran escrit el seu nom si no és signant mocades com aquesta. Per solidaritat gremial o amistat personal o vés a saber, David Castillo, Marta Pessarrodona, Carles Duarte o Ignasi Riera. En fi... això contra la persecució lingüística del castellà a Catalunya. La nació bilingüe que diu defensar és només la meva, poeta. La de vostè encara és monolingüe, com bé sap demostrar. Dempeus se'm posen els pèls de la tonsura monacal que em corona la testa en veure les genuflexions de disculpa que se li ofereixen.

2 comentaris:

Marta Garriga ha dit...

Sí, senyor, tota la raó té.
Aquest és el pensament lingüístic que remastega la poetesa:
http://elies.rediris.es/elies23/barrios_pugliese.htm

Albert Benzekry ha dit...

Moltes gràcies, Marta, pel seu apunt, realment interessant i aclaridor. Cordialment,
Albert