dilluns, 22 d’octubre de 2007

Les lliçons d'Eugeni Xammar

Durant les darreres setmanes he reproduït en aquest bloc uns fragments del llibre Seixanta anys d'anar pel món, d'Eugeni Xammar, que parlaven sobre l'adveniment de la segona república espanyola. Xammar és un personatge que es reivindicarà els propers anys -de fet, ja ho és ara-, no pas per esnobisme ni modes passatgeres establertes per qualsevol tribuna, sinó per la capacitat d'anàlisi demostrada i per la recuperació paulatina d'unes veus, d'uns personatges, que per raons diverses han estat massa anys silenciats. D'altres en vindran.

Avui mateix, per exemple, hi ha dos articles que parlen del nostre home. L'un, a les pàgines del diari comarcal El9Nou -que malauradament no es pot enllaçar en versió electrònica-, és de l'actiu historiador Joan Garriga -dinamitzador de no pocs treballs d'abast comarcal relacionats amb la guerra civil-. Diu, per exemple, que l'actualització de Xammar "permet assenyalar de nou la necessitat de recuperar persones i fets que formaren o formen part del teixit social d'un país on les mancances encara són clamoroses quant a coneixements d'actituds no sempre iguals i fins i tot discrepants". Ni cal dir que hi estem d'acord, i que al nom de Xammar se n'hi poden afegir una corrua que patiren l'exili o es quedaren a Catalunya en les condicions que van poder. L'altre article és de Quim Torra, el qual sembla estar preparant una biografia de Xammar i que des de El Singular Digital en reivindica la figura i critica l'apropiació indeguda que n'ha fet el cànon periodístic espanyol. Sens dubte, no l'han acabat de llegir bé:

"Un cop acabada la guerra, el que fins llavors havia estat absència es va convertir en una veritable separació. Condemnat, sí senyors, condemnat per rojo separatista (una mitja veritat) a confiscación total de bienes, inhabilitación absoluta y perpétua y extrañamiento perpetuo del territorio nacional, trencats, doncs, per voluntat d’un tribunal espanyol, els meus lligams materials amb Catalunya, a mi no em va costar res, absolutament res, de reduir els meus lligams amb Espanya a la simple possessió d'un document d'identitat. Mai no he volgut tenir l'estatut de refugiat, i no pas per raons sentimentals, sinó per pures raons de càlcul. A tot arreu els refugiats eren tractats més malament que els ciutadans d'un Estat reconegut, fos quin fos, i davant aquesta situació em va semblar que després d'haver acceptat tota la vida els inconvenients de la ciutadania espanyola (perquè ja ho va dir Cánovas del Castillo: Son españoles los que no pueden ser otra cosa), hauria estat poc intel·ligent, quan el cas es va presentar, de no aprofitar els avantatges per magres que fossin."

Avantatges, oportunitats, debilitats... és del que parla en el darrer fragment que reprodueixo. Per desgràcia, de moment, els catalans no podem fer més que resignar-nos a les inconveniències d'una ciutadania espanyola que no respecta la nacionalitat catalana. Alhora, ens caldria estar més amatents a les debilitats d'un Estat laminat per dalt i per baix, per la UE i per les autonomies. Un Estat, de fet, debilitat en si mateix, començant per la cúspide simbòlica, la imatge erosionada i caduca de la corona, i per la cúspide jurídica, un Tribunal Constitucional ara sense cap credibilitat vista la lluita descarada per obtenir-ne el control polític. Lliçons d'història, de periodisme, d'intel·ligència, lliçons d'Eugeni Xammar.

2 comentaris:

Guillem Carbonell ha dit...

Estic llegint els 60 anys d'anar pel món i és fantàstic, quina passada. Uns quants capítols (per exemple tot el que explica sobre Alemanya) haurien de ser de lectura obligatòria als instituts, oi? El que més m'impressiona és que en pensament em sento hereu de la seva generació ...

Albert Benzekry ha dit...

Certament Guillem, la seva lectura hauria de ser obligatòria fins i tot a les facultats d'història i periodisme. Esperem que aviat poguem veure publicada la seva biografia.