dilluns, 1 d’octubre de 2007

Sèrie Xammar (III)

Continuació de la Sèrie Xammar sobre l'adveniment de la II República espanyola. Error de càlcul polític del comte de Romanones. L'assumpte es posa interessant.

«A Madrid les coses havien d’anar més a poc a poc. Després de dinar el poble va envair els carrers de la ciutat anant pacíficament i silenciós d’una banda a l’altra, però quan a Barcelona ja havien proclamat no una república sinó dues, a Madrid encara no n’havien proclamada cap. L’home que a les sis de la tarda va tenir el coratge suficient per a imitar l’exemple de Companys i de Macià, fou Miguel Maura que quan ningú, cap dels membres del Comitè revolucionari no s’acabava de decidir a “donar el crit” va demostrar posseir més esperit de decisió que tots els seus companys de Comitè plegats. Al davant d’un grup molt reduït d’amics, entre els quals figurava Ossorio y Florit, fill d’Ángel Ossorio y Gallardo, i al crit de “Viva la República” Miguel Maura es va obrir pas entre la gentada que omplia el carrer d’Alcalá i la Porta del Sol, va entrar al Ministeri de la Governació, va pujar escales amunt al despatx del ministre, el va trobar desert, es va asseure darrera la taula ministerial, va agafar el telèfon, va demanar a la central que el posessin en comunicació, per ordre alfabètic, amb tots els governs civils d’Espanya i un cop va tenir els governadors a l’altre cap del fil, un darrera l’altre, els va dir a tots les mateixes paraules: “Aquí el ministro de la Gobernación. Se ha proclamado la República. Queda Vuecencia destituído. Entregue el mando al Secretario de ese gobierno.” Dues hores més tard tots els membres del Comitè revolucionari s’havien instal·lat en el despatx del ministre al del Ministeri que cada un tenia assignat. (...) A les set de la tarda d’aquell dimarts 14 d’abril, tot Europa, tot el món, sabia que el règim monàrquic espanyol havia caigut, que el rei Alfons XIII es disposava a marxar i que d’ara endavant Espanya seria una República.


En abordar aquests períodes de la història política contemporània espanyola (1930-1940) atribueixo una capital importància a l’observació següent: la República va venir a Espanya no per un alçament popular, sinó per un vot de qualitat, el vot dels ciutadans en unes eleccions municipals que van portar majories republicanes als ajuntaments de totes les ciutats importants d’Espanya i en particular a totes les capitals de província amb l’única excepció de Burgos. Com ja s’ha dit el govern de l’almirall Aznar havia rebut del rei l’encàrrec de fer eleccions, parlamentàries i municipals. La idea de començar la consulta electoral amb unes eleccions municipals, i no amb les parlamentàries, fou un acudit “diabòlic” del comte de Romanones, davant el qual el govern es va inclinar. Entre tots els ministres el vell polític liberal, que havia estat president del Consell i titular de mitja dotzena de ministeris diferents, era considerat com un artista de la tàctica política. El gran argument del comte de Romanones era l’escassa significació política que les eleccions municipals havien tingut sempre a Espanya. Al cos polític espanyol, sacsejat i malalt, no li convenien els remeis radicals. Calia anar amb peus de plom, pas a pas, explorar el malalt, prendre-li el pols abans d’aplicar-li un tractament de fons. Les eleccions municipals, no polítiques, eren precisament el remei homeopàtic que el malalt necessitava. La indicació que les eleccions municipals donarien serviria de base per a definir la tàctica que convenia seguir a les eleccions legislatives, àdhuc modificant la llei electoral si es considerava convenient o necessari. Els fets es van encarregar de demostrar que el comte de Romanones, tan viu com era, anava errat de mig a mig.»