dijous, 1 de novembre de 2007

Dickensiana

Calentes i grosses, qui en vol que encara fumen? Aquest solia ser, en l'imaginari popular, l'enunciat clàssic de la castanyera per fer-se veure i sentir. Ara, en els nostres carrers, si és que hi ha parades, se'n troben poques, de castanyeres. Són homes, o noies joves, però no hi ha cap castanyera amb els trets distintius que ens la farien caracteritzar. Qui és la gent que munta una paradeta de castanyes? D'on surten? M'agraden molt, les castanyes. Ahir al vespre -revetlla a la plaça- en van torrar al foc i es van acabar ben ràpid. A la nit, havent sopat, vam sortir a comprar-ne més. En una cantonada hi havia un home amb el bidó encès i una taula amb sacs de castanyes i uns moniatos de tamany important. Un quart de quilo, tres eurons. Al davant, xerrant i palplantats, quatre o cinc homes, potser senegalesos, que en menjaven àvidament. La multiculturalitat deu ser això, vaig pensar, deu ser així, tot ho resolem menjant. En aquestes paradetes hi ha alguna cosa de decadent i romàntic, que no és només l'escenografia atrotinada. És aquest mateix imaginari, el desfasament cultural entre el que es representa i el que hi ha, entre el que ha estat i el bell conte que ens expliquen de petits, uns referents desdibuixats pel fum del bidó, per la negror que et queda als dits i mans després de pelar castanyes. Però precisament perquè ens remet a un món inexistent, només imaginat -a vegades intuït-, té l'atractiu de la màgia passatgera, del truc que funciona si el vols veure perquè ens ensenyem les cartes cada dia. Només amb l'esperança no n'hi ha prou, sempre ens cal alguna cosa més. La millor escenografia és el paisatge que amb la seva presència et fa visible. Vet aquí. I és així com tot fou conte de Dickens allí al parc, quasi de Nadal que s'entrelluca, ben abrigats, amb un dolç i benaurat Binifadet en gots de plàstic, entre el perfum de les castanyes torrades i els colors ensucrats dels panellets.