diumenge, 4 de novembre de 2007

Inauguració d'una biblioteca

De vegades -ja ho he dit-, participo en algunes lectures de poemes. No m'hi guanyo la vida però la meva hi surt guanyant. És així, i em plau moltíssim. Aquest migdia he estat a la inauguració de la biblioteca Joan Oliver de Barcelona, darrere el mercat de cromos i llibres vells de Sant Antoni. L'edifici, al carrer Comte Borrell, és un immoble de quatre plantes, amb les restes d'un pati interior -com dissenyà Ildefons Cerdà cap el 1856- reconvertit en una mena de parc infantil destinat a la canalla o als adults desocupats. Quatre plantes amb olor de nou -encara amb senyores de la neteja en plena inauguració-, d'estètica freda i subvencionada i quasi sense espai (taules, cadires) per la lectura. L'organització de la jornada, diligent, ha muntat una exposició (permanent?) sobre Pere Quart al soterrani, en una sala pensada, suposo, per tals fins, al costat d'altres dues de les dites polivalents. A partir de les deu la gent del barri hi ha començat a entrar -grupets de dones grans, parelles joves amb fills o sense, avis, algun solitari- i a passejar-s'hi, a badoquejar, que és el que es fa a les inauguracions. El tram de carrer estava tallat, perquè a fora l'Ajuntament hi havia muntat un espectacle infantil per l'ocasió. Alguna veïna, quan al matí hi he arribat amb el meu amic Albert Vilar, se'n queixava amargament. El programa ha estat poc protocol·lari, no hi ha hagut discursos ampul·losos ni tallades de cinta. A quarts de dotze, els sis que érem ens hem distribuït per parelles i hem llegit versos del poeta a cau d'orella de qui se'ns acostava o abordàvem amb sol·lícit i educat permís. L'estratègia, simpàtica i reeixida -innocular directament poesia a un públic desprevingut-, ha constatat el quasi nul coneixement que hom tenia de la personalitat de Pere Quart. "No el conec", "No sé quien es", "Com es diu?", "De qui és el poema?". Amablement convidàvem els oients a visitar l'exposició. Alguns preguntaven si es donaven pastes. "No senyora, avui només es regala poesia". La segona part de la lectura, més ortodoxa, ha tingut lloc a la planta superior, en una mena de graderia on es suposava que seuria el públic però que ha quedat buida, només ocupada pels rapsodes. La gent, passavolant, feia una llambregada curiosa i seguia el seu camí. Pocs s'hi han entretingut. Hem començat just en arribar les autoritats, que només han aguantat dos poemes, fins que he acabat de llegir la "Vaca suïssa". L'alcalde Hereu, de rostre tothora somrient; en Corbacho (el polític), amb cara d'haver-se perdut la barbacoa dominical a un parc d'extraradi; el conseller Tresserres, amb posat tímid però atent.

Tot plegat, doncs, demostra la necessitat de donar a conèixer l'escriptor i la seva obra -he comprovat com, efectivament, hi havia títols seus a les encara migrades lleixes de teatre i poesia- i de com d'injustos som, alhora, amb la generació de clàssics catalans que van patir l'exili i que encara ens hem d'esforçar per redescobrir amb aparent naturalitat. L'exposició del soterrani, amb molta fotografia, mostra diferents etapes de la vida de Joan Oliver, amb una atenció especial a l'exili europeu i sudamericà -a Xile-, on surt fotografiat amb altres personatges com Trabal, Jordana i Benguerel. També hi ha còpia d'algunes cartes personals -molt espontànies, sinceres, emotives- que el poeta enviava a la seva dona Conxita Riera després del retorn d'ella a Barcelona. A la mateixa biblioteca les he trobat editades. L'escriptor Ignasi Riera -familiar seu- assenyalava al pròleg la importància que tenen per avaluar els (canviants) estats d'ànim del poeta i la peripècia vital de l'"exiliat". I encara, en una de les sales polivalents, es projectava l'entrevista que Montserrat Roig li féu en la seva sèrie sobre literats catalans. Un dels principals problemes que hem tingut a Catalunya amb els intel·lectuals -independents o orgànics, és a dir, a sou-, a part de la seva mala recepció -i en els darrers posem deu anys, el nul servei, quan no la hostilitat o indiferència, que presten a la musculació nacional i emotiva del país-, és la desconnexió amb el món real sobre el qual es suposa que han d'intentar aplicar les seves idees, el seu model de societat, sovint emmirallant-se amb experimentacions socials dubtoses, com la cubana i els kibbutz, que o bé fan aigües en llur praxi o bé estan mancades de legitimitat democràtica, tals són els casos esmentats amb admiració per Oliver. Obviant-ne estirabots com aquests, escriptors com ell, d'una marcada projecció social i cívica, dotats de la punta i verb necessaris per incomodar el poder, esdevenen, en ser filtrats per la història i descontextualitzats de l'època, personatges políticament correctes, que ni serveixen ja per escandalitzar el polític de torn. I així, impassible, amb un somriure condescendent i etern, amb mirada còmplice sense resposta cap a en Corbacho -ha entès el poema? Pensava en les morcillas?-, ha estat la reacció de l'alcalde Hereu en sentir el darrer vers del primer -i penúltim- poema que han escoltat ses autoritats, "L'auca del bell parlar", que feia: "I aquest socialisme / és un brut eufemisme". I en Tresserres? Ja ho he dit, també; tímid però atent. A la sortida: "Molt bé la Vaca suïssa".