dijous, 15 de novembre de 2007

Un poema de Miquel Àngel Riera

Com qui, en contemplar-lo, troba perfecte un paisatge
però hi fa falta un falcó i va i l'hi posa,
en anar a cloure un llibre, sempre m'entra
aquest deler d'anomenar-te, Nai. A tu i a les coses
que me feis ser com som, que sou jo. D'alguna forma
constituïu la fe de veritat amb què voldria
que quedàs clar que qui l'ha escrit és un pobre home
que, sense altar més alt que tocar pell humana,
ha sabut resistir, vers a vers, l'arravatada
temptació d'arrenglerar-se els seus materials cap a fer-ne,
de tal disseny de vida parca, un molt més noble
i rutilant joc de miralls: com si no fos vera
que el goig just va a moments, mentre el dolor s'instal·la.
Altres pics esmentava, vora el teu, el nom amable
dels éssers sense els quals no sabríem com viure
i el llarg rengle de coses, quadres, pedres,
que, traslladats allí des dels racons de ca nostra,
enardien l'espai, habitant el poema.
Ara vull referir-me, en acabar aquest llibre,
als amors de carrer, callats, importantíssims:
amors de vint segons cap a aquell cos que passa,
amors intermitents, amors adesiara
que ens eixamplen la vida en tornar de la feina,
amor per uns cabells o la forma adorable
de travessar un portal; amor per unes cames;
amor de tres minuts i fugir amb ell cap a viure,
pel pigment d'una pell o una veu, uns ulls, un aire;
amor exaltat d'una hora, a la sala d'espera;
amor poc topadís per un front rera el qual
voldríem existir, glatir amb ell, ser com ell vulgui;
amor per unes mans que ens emboliquen coses;
per un rostre infreqüent, amors amb revinguda
si un retruc imprevist ens fa arribar el seu nom;
amor per unes dents, una forma de dir, una cintura!
Jo m'hi lliur, un a un, compt amb ells. Nai: te perllonguen.
Són el meu foc colgat: tu, la gran flama.
Entre tots feis possible que mantengui viva
la meva ferma voluntat, inestroncable,
d'acarar-me a la vida amb l'actitud lasciva,
ser gent entre la gent, i, sobretot,
anar transparentant-me el cos amb l'exercici
de combregar bellesa tots els dies de l'any:
perquè l'home, des que ho és i mentre ho sigui,
-i home som: no veig cosa que sembli preferible
a ser part de tan rara i mala espècie-
incontinent ix cap a ella i per mor d'ella
com les plantes, sense opció, creixen cap a la llum.
Heus aquí uns pocs elements amb els quals cerc salvar-me
ara mateix, vint d'octubre, amb més de mitja vida
ja tirada a fer cucs i un camí que curteja,
però sentint-me encara tot rabiós per viure
malgrat els desenganys i que la mort, a dies,
no sé des d'on ni si és un joc, comença a fer-me
unes senyes que veig i abans no veia.

Miquel Àngel Riera, Llibre de benaventurances, dins Obra poètica completa (1953-1993), Edicions del Salobre, Port de Pollença, 2004