dilluns, 3 de desembre de 2007

1 de desembre

















Jo no m'hi havia fixat, però l'Anna em fa notar que sí, que allí al mig de la fotografia de l'Avui, a la portada, molt petit, hi ha una cosa que sembla el meu cap, que mira cap a una banda -inconfusible perfil prominent amb barba retallada-. Anàvem força endavant, a no més de cinquanta metres de la capçalera i el recorregut va durar una hora i mitja, aproximadament. La gent, molt diversa, de diferents edats, parelles, grups d'amics, famílies senceres, molts amb el mocador al coll amb el lema de la manifestació. Quan es passava per davant la comissaria de Via Laietana, xiulada i esbroncada; més avall, davant de la seu dels sindicats, igualment; també davant la seu del govern civil, em sembla que era, ja a prop del tram final. Fora d'això, i d'algun espontani que apuntava maneres, l'ambient era força insuls, almenys a la zona on ens vam bellugar. A estones, semblava una processó de Corpus totalment desorganitzada.


Les consignes, lògicament, anaven per barris. Igual que les interpretacions de l'endemà i encara avui. Era tot molt previsible, però no per això deixa de sorprendre. És igual la quantitat, però és molta la gent que hi cap entre la plaça Catalunya i l'estació de França, em sembla. I és igual si n'hi ha 6.900.000 que no van sortir al carrer. És un argument molt pobre que els unionistes -per emprar la terminologia proposada per López Tena- hauran d'aprendre a treballar-se si encara no volen quedar més en ridícul i evidència del que ja van quedar diumenge i anar perdent adeptes. D'altra banda, s'equivoca la portaveu de la Plataforma quan diu que la manifestació no era independentista. No fotem, Mònica -i disculpin la familiaritat amb la compatrícia garriguenca-. No sé el que va sentir ella mentre llegia el manifest -la primera lectura va ser interrompuda diverses vegades amb crits i aplaudiments-, però no eren pas visques a Espanya. Naturalment que la manifestació també era independentista, i jo hi afegiria un sobretot. És altament tòxic dir que la gent hi va anar enganyada, com diuen els unionistes populars. Fa riure només sentir-ho, i fa esfereir pensar que puguin creure que la gent és tan imbècil. És l'altra cara dels que no hi van anar i no aniran mai a un acte on es reivindiqui el dret a decidir dels catalans sobre qualsevol qüestió. Ells ja la tenen presa, la decisió, però són incapaços d'articular un discurs que intel·lectualment i política sigui convincent i pugui contrarestar les evidències d'un model que ja no serveix per Catalunya. No tenen cap projecte pel país que no sigui mantenir-lo anestesiat dins de l'Estat espanyol.

La pregunta: i ara què? Bé, jo crec que dependrà de les respostes que es puguin obtenir a partir dels resultats de les eleccions espanyoles del mes de març, de com les forces nacionalistes puguin condicionar el govern entrant. Això és l'únic que preocupa i ha preocupat sempre els espanyols -menys amb les majories absolutes que tan bé han administrat a Catalunya a favor dels seus interessos-, i bé prou que es blindaran davant qualsevol intent de fer avançar l'autonomia catalana, que per això ja tenen el Tribunal Constitucional a punt. L'estratègia popular i socialista envers Catalunya, allà i aquí, és plenament coincident, ni de dretes ni d'esquerres. A Catalunya la dialèctica que acabarem veient imposar-se serà la unionista i la independentista, és a dir, la conservadora i la progressista, en un altre paradigma -amb els matisos que calgui- del que ens tenien i estàvem acostumats. Ja no serà refundació del catalanisme, sinó, probablement, la fundició d'aquest en un nou argumentari que exposarà clarament els avantatges -polítics i sobretot econòmics- que per Catalunya suposarà ser un nou Estat europeu. D'això és del que es va començar a parlar el passat 1 de desembre, i jo podré dir que hi era, i mira, que en tinc una foto.