dilluns, 10 de desembre de 2007

Els savis

No són aquells a qui el gran Joan Capri es referia al seu celebrat monòleg del mateix títol. Aquests tenen, sovint, l’aire desmenjat i foteta de qui s’ho mira tot des de la talaia que dóna haver acumulat feixos de temps a les butxaques. La seva condescendència, que podries entendre com a signe inequívoc d’una superioritat moral que tenen mal entesa, és la credencial amb què anteposen, davant dels altres, la humilitat necessària per arribar a una tal condició. Per contra, llur generositat és desinteressada, límpida com un cel desembral, si és que verament ho són, de savis. Però això, és clar, només ho arribes a esbrinar si ets pacient i t’arriben a insinuar –per exemple amb una paraula amable, un convit o una simple encaixada– allò que voldries apreciar com un inici d’indici d’amistat, admiració o vague companyonia. A vegades et pots equivocar, no caldria si no, perquè “lo cor de l’home és una mar, tot l’univers no l’ompliria”, com advertí Verdaguer.

Jo he tingut la sort de conèixer-ne uns quants, de savis, els darrers per Lliçà d’Amunt, però la majoria de vegades ha estat sense voler. No penses mai: “aquest o aquesta ha de ser savi, segur”. Però després d’un tracte sovintejat, i esberlada la timidesa inicial, quan la franquesa supera totes les prevencions que sempre li aconsella la modèstia, ah..., aleshores ja ho saps, i et dius del cert: “n’he trobat un altre”. Potser vostès es preguntaran –si han arribat fins aquí– de què va tot això, quina mena d’embull mental és aquest. L’Eugeni d’Ors, filòsof i esteta noucentista que vam perdre, va escriure en una de les seves glosses del 1909: “Hi ha mil vies subtils, fora de les que solem enumerar com a fonts de notícia, mil vies per les quals adquirim coneixença de les coses que més interessen, tal vegada, a la nostra salut d’esperit.” I bé, heus ací una apologia d’aquelles persones que des de l’anonimat de la seva actuació superen de llarg l’estadi de ser només “fonts de notícia” i voldries ara empeltar-te una mica d’aquesta saviesa intangible que fins i tot ells –distrets com són de la seva condició– ignoren que vesteixen. I és que obviar-ne la conditio també és condició de savi. Del seu contacte ens en queden sempre partícules d’un solatge que haurem d’aprendre a administrar quan ja no els tinguem a la vora, perquè la seva poètica, com la subtil màgia que ens arriba per Nadal si la vols veure, com tota bellesa que muda en matèria, és natura viva evanescent.

(Publicat a l'edició d'avui de El9Nou)