diumenge, 30 de setembre de 2007

Història, memòria, patrimoni

Ja sé que emprenyaré a algú si dic que sóc poc partidari de legislar sobre la memòria, sobre la història i sobre la memòria històrica; així, tot de cop. I ja ho he dit. No voldria passar per ultraliberal i lliurepensador i ja us ho fareu, res d’això. Simplement no em sembla que per via legislativa i sancionadora –perquè les lleis, a més de sancionar-se, sancionen si s’incompleixen– s’hagi de rescabalar determinada autoritat moral i una dignitat llargament saquejada. Massa vaporós. Sé molt bé que m’exposo a interpretacions esbiaixades i a incomprensions interessades des de la correcció política imperant, camuflada sempre entre el pensament (?) únic progressista –paradigma del sectarisme de l’estàs amb mi o en contra mi–. I és que tot això no és per culpa de l’absència d’una llei. Des de fa deu o quinze anys, l’interès creixent per tot allò succeït en aquest país fa una setantena d’anys té molt a veure amb l’esgotament generacional que ben aviat ens deixarà sense testimonis. Fa ben poc n’intentava parlar amb una lliçanenca de noranta i pocs anys, cap clar, memòria acceptable. Eren massa records dolorosos, ho van passar molt malament i no vam poder continuar la conversa. La por, directament, ha tenallat la memòria de generacions de catalans i espanyols. No és una por difusa, és una por concreta al record personal.

Mort el dictador canviem d’escena però l’obra és la mateixa. Alguns actors canvien de vestuari. No hi ha cap procés ni cap condemna i l’antifranquisme es perpetua fins avui. No saben la nosa que fan els antifranquistes que tant s’agraden i s’escolten per tribunes, columnes i tertúlies. Són part del tap que ha retardat uns estudis que ara urgeixen. No és que hàgim dedicat massa anys a una certa reconstrucció del país, és que hem anat massa a poc a poc i hem descuidat endreçar-nos la memòria. La bona feina realitzada per equips d’historiadors d’arreu té a la comarca una significació especial amb la publicació en aquestes planes, entre maig i juliol, d’una sèrie excel·lent d’articles i de la presentació d’un parell de documentals que s’haurien de visionar més enllà de Granollers. Cal felicitar-se’n. Tota aquesta feina s’acumula a la que aquest cap de setmana se’ns posa a l’abast amb les Jornades Europees del Patrimoni. Un nexe tangible entre present i passat, bona ocasió per meditar –ni que sigui entre quatre “freaks”– que no és per culpa de l’absència d’una llei que cal moure’s fins i tot quan no et toquen els morts o la butxaca.
(publicat a El9Nou el divendres 28 de setembre)

divendres, 28 de setembre de 2007

Sèrie Xammar (II)

(Del llibre "Seixanta anys d'anar pel món", continuació de l'entrada anterior)


«Per a Catalunya la proclamació de la República espanyola va ésser un fet monstruosament prenyat de conseqüències de tota mena. Val la pena, doncs, de considerar-lo sense massa presses. Jo no hi era, però m’ho han contat. A Barcelona la proclamació del nou règim fou inicialment un acte senzill, desproveït de tota solemnitat. Cap a les dues de la tarda del dia 14 d’abril de 1931 un home de temperament decidit es va presentar a la Casa de la Ciutat i, escales amunt, va entrar sense trucar al despatx de l’alcalde. Anava Lluís Companys acompanyat d’un grup d’amics entre els quals hi havia el doctor Jaume Aguadé. L’alcalde se n’havia anat i el seu despatx era desert. Damunt la taula-escriptori hi havia posada, segons costum tradicional, la insígnia major del càrrec, la vara de bona fusta amb el cordó de seda negra lligat sota el pom d’or. Adreçant-se al doctor Aguadé, Lluís Companys li va fer una senzilla pregunta:

-T’agrada aquesta vara? –I sense esperar resposta va continuar-: Doncs ja és teva. Pren-la i a partir d’aquest moment ets el primer alcalde republicà de Barcelona.

Acabada aquesta “cerimònia”, Lluís Companys i els seus companys (dispenseu!) sortiren al balcó principal de la Casa de la Ciutat. Era l’hora de dinar i la plaça de Sant Jaume estava gairebé deserta. Responent al repetit crit de “Ciutadans!” que Lluís Companys proferia una vegada i una altra, amb veu de tro, es van reunir al peu del balcó una cinquantena de badocs i quan l’orador va considerar que el públic era suficient per a donar a l’acte la sanció de popularitat, amb el seu puríssim accent lleidatà (que mai no havia de perdre) va cridar més fort que mai:

-Ciutadans! Proclame la República!

-Què ha dit que proclamava? –preguntà un primer badoc. I un segon badoc li va respondre:

-Ha proclamat la República.

-Fot-lo!

Sense que passés gaire temps la cinquantena de badocs es van convertir en un centenar, el centenar en dos-cents i així, successivament, va anar augmentant la munió dels curiosos per gent que havent sentit dir que a la plaça de Sant Jaume hi passava alguna cosa. Quan un altre home agosarat –Francesc Macià- va sortir al Palau de la Mancomunitat portador d’una gran bandera catalana i acompanyat igualment d’un grup d’amics, la plaça i els carrers que hi porten eren plens de gom a gom. (...) Quan del balcó estant, un cop fet el silenci, Macià va proclamar la “República catalana”, els aplaudiments, els crits de joia i els visques semblava que no s’havien d’acabar mai. Es van acabar, però, perquè en aquest món tot s’acaba, i la República catalana no havia de durar més enllà de tres dies.»

(Continuarà)

dijous, 27 de setembre de 2007

La Vanguardia i més Xammar

Hi ha coincidències en el temps que no ho poden ser més. Dissabte passat s'inaugurava a l'Ametlla del Vallès l'Any Xammar, un seguit de fastos dels quals encara no s'ha fet pública la programació. Es tracta d'un Any perquè sí, ja que, de fet, no s'escau cap aniversari. Però potser sigui millor així. Massa sovint l'avinentesa d'un aniversari comporta celebracions que semblen forçades. Per fortuna, no és aquest el cas. I encara és més bo de celebrar perquè així es podrà donar a conèixer una mica més la talla d'un personatge -alt com un sant Pau, certament- en excés desconegut. En una entrada anterior ja m'hi havia referit.

El que ara i aquí el posa d'actualitat, entre d'altres, és l'anàlisi que Xammar féu de l'adveniment de la segona república espanyola i de les analogies que el lector perspicaç pot establir amb el present polític on estem enllotats. D'altra banda, certa agitació en les aigües diguem-ne catalanistes i alguns fets de curt recorregut han propiciat reaccions estranyes. És el cas de l'editorial del diari barceloní de més tirada publicat dilluns passat. Es pot consultar aquí. Té fragments antològics que cal guardar. La primera constatació és la deriva desacomplexadament espanyolista que aquest diari ha iniciat des de fa temps, oficialitzada amb patent ja des d'aquest editorial. És curiós el seu punt de vista i que tingui la desvergonya de donar lliçons de catalanisme vist el seu historial, el recent i el de més enllà. I és així precisament perquè ha estat aquest diari i no cap altre el que ha atiat com el que més el suposat greuge que haurien patit els escriptors catalans en llengua castellana que no han estat convidats oficialment pel Llull a la fira de Frankfurt. La cosa va quedar en res així que els escriptors es van explicar. No caldria sinó.

L'escriptor i periodista Enric Vila aprofita per contestar aquest editorial i alhora reivindicar Xammar, que és l'home que ens ocupa, a través d'aquest article del 1947 originalment referit a la revista Destino però convenientment actualitzat. Tota una lliçó de periodisme comparat. Seria molt demanar, tanmateix, poder accedir a la versió original?

Acudim, en qualsevol cas, al Xammar tal com raja, al Xammar dels "Seixanta anys d'anar pel món", concretament al capítol IV que abasta els anys 1930 a 1940, "el decenni negre del nostre segle". En properes entrades aniré completant el text, necessàriament fragmentari però d'un interès evident.

(Del llibre "Seixanta anys d'anar pel món")

«No tenia encara la República sis setmanes de vida quan un crit de “Viva el Rey”, proferit a la porta d’una església madrilenya del carrer d’Alcalá per un “aristócrata” –el marquès de Luca de Tena-, fou suficient per a provocar a Madrid una crema d’esglésies i convents, les flames de la qual assenyalen el primer graó de la davallada del nou règim.


A Catalunya, tres mesos més tard, el plebiscit convocat perquè el poble català aprovés el projecte d’estatut d’autonomia es va desenvolupar en un deplorable ambient d’indiferència general. Ningú no va votar contra el projecte. Les majories, més o menys manipulades per les Juntes Locals del Cens, foren aclaparadores. Però el cor no hi era. Catalunya conservava una voluntat d’autonomia, però n’havia perdut la il·lusió.

Espanya era un país de “pronunciamientos”. La República se’n va poder convèncer ben aviat. El general Sanjurjo, que setze mesos abans va oferir al nou govern republicà la lleialtat de la Guàrdia Civil que ell comandava, va ésser l’organitzador d’un cop d’estat militar fracassat. Un català, el fiscal del Tribunal Suprem, senyor Oriol Anguera de Sojo, va demanar la pena capital per al general Sanjurjo, que amb el seu acte se l’havia ben guanyada. El general Sanjurjo, condemnat a mort, fou irreflexiblement indultat pel ministre de la Guerra, senyor Manuel Azaña. (...)

A Espanya la dictadura del general Primo de Rivera havia estat substituïda per un règim híbrid però de tendència marcadament autoritària: l’anomenada dictablanda del general Berenguer i de l’almirall Aznar.

Tot això féu que la proclamació a Espanya de la República del dia 14 d’abril de 1931 fos com un llampec que venia a il·luminar un cel ple de pressentiments tètrics. A Espanya l’ensorrada de la Monarquia i la proclamació de la República sense que el canvi de règim costés ni una gota de sang va provocar una gran explosió de joia popular acompanyada d’un curiós estat de cofoisme. Els espanyols estaven contents del seu nou règim com pot estar-ho un infant d’una bona joguina portada pels reis. No oblidaré mai la remarca del taxista castellà que en arribar jo a Barcelona tres dies després de proclamada la República, em va portar de l’estació a l’hotel: “Hemos dado un ejemplo al mundo”. La frase s’havia posat de moda. Dotzenes de vegades l’havia de sentir aquell mateix dia abans de ficar-me al llit. Espanya havia donat un exemple al món. Els espanyols n’estaven convençuts. Jo una mica menys. La incruència de l’esdeveniment era un just motiu de satisfacció general. Tothom estava content –content i enganyat.» (Continuarà)

dilluns, 24 de setembre de 2007

Submergit



Arriscar-se a reunir 16 autors de diferents generacions i proposar-los d'escriure sobre la Garriga submergida -títol prou ambigu- tenia la seva temeritat i l'atractiu dels reptes que perden la virginitat en deixar de ser inèdits. Obviant-ne el resultat, el seu mateix plantejament ja és un èxit que cal anotar als impulsors de la proposta, l'Associació Cultural el Garbell, coordinada per l'Stefano Puddu i la Carme Badia. La mateixa associació és l'editora de la revista setmanal Gar, unes pàgines fresques i ben pensades que prenen el pols local com feia anys no es feia. Per una població de quinze mil habitants i amunt, culturalment activa però en excés atomitzada, sectorialment autista però alhora efectivament dinamitzadora de múltiples iniciatives, l'existència d'aquesta revista -imprescindible des dels primers números, i ja en porten 91- posa en circulació allò que la mateixa societat i el seu teixit és incapaç de posar en circulació des d'altres plataformes. No és poca cosa, ni que aquesta cosa sigui un flux d'idees. Cada poble té les seves dinàmiques internes, la seva lògica d'actuació, molt sovint -massa- condicionades per decisions preses per petits nuclis de persones -a vegades una de sola- que imposen la diguem-ne agenda cultural, en un sentit generós del terme. I això és bo o dolent només en atenció als resultats obtinguts. Trobo a faltar, encara -i faig una giragonsa-, una actualització del treball que el sociòleg Joan Costa va fer de la Garriga a principis dels vuitanta. Vint-i-cinc anys després ens caldria un altre mapa topogràfic on veure'ns reflectits i poder assajar noves i velles fórmules d'actuació. Perquè el Gar és això, el resultat de la (des)composició social de la Garriga, una radiografia de la seva actualitat, segons diu el subtítol.

I bé, la
rauxa -també del subtítol- ha nascut amb el número 1 de la col·lecció La carícia del garfi, -de ressonàncies tan novel·lesques-, aquesta La Garriga submergida, llibre de butxaca que en menys de 150 pàgines transita el conte, el relat mig novel·lesc, la poesia, el dibuix, la pintura i la fotografia. A dalt de tot obviava el resultat. Si es té en compte s'ha de qualificar de sorprenent, primer per la diversitat de propostes estètiques, tant en l'àmbit plàstic com en l'escriptura, i segon pel resultat i l'aire que desprèn una vegada feta la lectura. M'abstindré d'intentar valorar la qualitat literària dels escrits -tanmateix, seria incapaç de fer-ho amb l'obra plàstica- perquè entre d'altres n'hi ha un de meu i tampoc s'han fet per ser examinats amb ulls de crític ressenyador de gasetilla. La pluralitat, tan anhelada en altres casos, en l'art i en la literatura sempre duu resultats dispars. És una mentida submergida al mar dels tòpics dir que sobre gustos no hi ha res escrit, quan precisament és ben a l'inrevés, perquè tot el que escrivim és sobre el gust que ens atenalla i sedueix. Però de tot plegat em quedo amb les diferents visions que els autors tenim de la Garriga, més difícils de captar en l'obra plàstica que no en l'escrita per raons prou evidents.

El prologuista i presentador del llibre,
Oriol Izquierdo, poeta i director de la Institució de les Lletres Catalanes, ho va ponderar bé durant la presentació en societat del darrer divendres. Lamentava que no fos cert tot el que s'hi explica, però com diu l'Enric Casassas, "en la meva poesia no hi ha res d'autobiogràfic, tot és real", conclusió que aplicada al que hem llegit al llibre no deixa de ser inquietant. He seguit, amb intermitències, la trajectòria de l'Oriol Izquierdo des de finals dels anys vuitanta, quan amb el col·lectiu Joan Orja -Josep-Anton Fernández, Jaume Subirana i el mateix Oriol- van publicar Fahrenheit 212, un breu assaig sobre la jove literatura catalana que s'estilava aquella dècada -Baulenas, Belbel, Pàmies, Torner, Janer, Vallbona, Fonalleras, Cucarella... Josep-Francesc Delgado- i me n'alegro que hagi apadrinat el volum. Una altra circumstància, banal, m'hi fa coincidir. A finals dels noranta ell va ser el mantenidor del certamen literari de Puiggraciós; el 2001 em va tocar a mi. Breu paisatge compartit. Malgrat atzagaiades imparables, estic segur que sabrà aconduir a bon port la nau de la Institució i els reptes que té plantejats permanentment la nostra literatura, no endebades a més d'escriptor és crític, editor i professor universitari.

Al final del llibre esmentat es diu: "Un amic de qui signa aquestes ratlles, crític jove ell mateix, deia a propòsit de l'esborrany de Fahrenheit 212 que caldria veure què volen aquests joves escriptors, i perquè no volen res; i que un dels grans problemes de la literatura catalana és que els seus escriptors no desitgen un altre país. Voler un altre país equival, en un cert sentit, a reflexionar sobre la naturalesa i la funció de la literatura, a constituir-se en consciència crítica davant la realitat pròpia i aliena, a saber per què, per a què i com s'escriu, i també per a qui s'escriu. Però quan s'escriu instintivament, perquè alguna cosa empeny a fer-ho sense ser-ne conscient, quan no es té memòria i els mons de què es parla són els petits mons que es coneixen i s'esdevé incapaç de pensar el que és diferent a un mateix, voler un altre país sona a xinès."

Tant com voler un altre poble, colgat o submergit en la pròpia desmemòria.

dilluns, 17 de setembre de 2007

Memòria

Projectar records és esventrar el futur
amb trabucades d'ombres xineses
sobre un tel que encara no és memòria.


A vegades em sorprenc recordant absurditats, foteses emmagatzemades al disc dur de la massa encefàlica. La memòria humana és el més prodigiós que hi ha. Molts estudis evidencien com els humans només desenvolupem una part no ja de la nostra intel·ligència -que tant ens convindria- sinó també de la nostra memòria. La memòria, a diferència dels animals, és el que ens permet prendre consciència de ser. No vull dir que els animals no tinguin memòria ("gat escaldat, gat escarmentat") sinó que allò que en ells és memòria té molt més d'instint que en el cas humà.

Filtrar els records al cap del temps, remoure el solatge d'allò que has estat o esborrar de la consciència episodis desplaents i dolorosos només es pot fer quan es té consciència que s'és. De la ductilitat de la memòria i els records la literatura n'ha escrit a bastament. Grans novel·les han escodrinyat l'ànima humana a partir de la dissecció de la memòria de les seves veus. La magdalena de Proust és paradigmàtica. La biografia de cadascú és plena d'episodis similars relacionats amb el gaudi dels cinc sentits: tacte de pell i roba, olors de perfum, de menjar, de flors, de persones... La memòria és el fil conductor que ens connecta amb el punt més pregon de nosaltres, allí on comença el cabdell de la consciència, el primer record intel·ligible com una senzilla fórmula matemàtica que comença a explicar-te en la complexitat de ser.

El meu punt, doncs, ha de ser molt fons, molt pregon, perquè encara no hi he arribat. No puc dir encara quin és el meu primer record perquè se'm resisteix, però tampoc mai me n'he preocupat amb excés, si és que hom ha d'invertir preocupacions excessives en aquest afer. En canvi, sí que tinc consciència i record del moment en què, essent feliç, vaig tenir consciència de ser-ho i de començar a empetitir-se la bombolla materna que em protegia el paradís infantil. Igualment, experimentar la sensació de ser feliç és admetre la dolorosa possibilitat de deixar de ser-ho.

En un moment determinat, entrada la primària, avançada primavera i proper el final de curs, em trobí una tarda sols amb la perspectiva d'amassar fang i colpejar la pilota en l'hora de gimnàs. Sé la cantonada on estava i el que veia, avui tot ciment. Acabava de dinar i no em calia anar més enllà d'aquella tarda amable. Altres perspectives no contemplava ni sabia. No sé l'edat que tenia, que no és aquest un record cronològic, és recuperar la sensació d'estar agombolat per una certesa intensament caduca. La placenta d'un advertiment llargament gestat. Sé que vaig estar una estona dret en aquell xamfrà, com mig perdut o embadalit, amb cert aire absent que encara avui a voltes m'hi retorna. Tenim estranys, pocs moments de lucidesa al llarg de la vida. Em sembla que aquell fou el meu primer. Vaig saber que estava bé, potser feliç i tot si és que ser-ho consistia en "allò", i que deixaria d'estar-ho en el moment en què tingués desig renovat d'experimentar-lo. A vegades crec que encara hi sóc, en aquella cantonada, aquella tarda. Però ja no. Aleshores, hi penso, m'hi concentro, i és tot, una estona, més agradable, menys falsament feliç, un miratge entollat en el fang argilós de la memòria.

diumenge, 16 de setembre de 2007

Són llops...




A vegades udola
i en silenci recorda.
Llavors es vol salvar.

Joan Margarit




Són llops que habiten les boscúries quan les boscúries
són arbredes que els han nascut al fons humit dels ulls.
Ara furguen nits inevitables udolant desnerits i famolencs.
Un rastre d’ombra els acompanya, pic de llum llunyana
que no sabrien retrobar. S’ha esborrat el rastre d’allí on venen,
no hi ha passat per inventar si romanen sempre al mateix clos.
Sols l’instint dempeus perdura quan el caçador reemprèn
el setge, però és més fred sempre el plom que el bosc.
Dins albes de cristall ferides els llops eviten les boscúries
quan són ulls sotjant arbres cremats al fons de les pupil·les.

Hic habitat felicitas

dissabte, 8 de setembre de 2007

Espanya i olé

Ja no és només la ridiculesa de la Real Federación Española i de las JONS de no deixar disputar un partit amistós amb l'amic americà. Són tants els arguments acumulats al llarg de la història recent de Catalunya que fa feredat pensar en la malaptesa del nacionalisme espanyol més virulent per imposar la seva visió unitarista i acabar democràticament allò que no aconseguiren ni amb les armes ni amb les dictadures. Tanmateix, defugim l'èpica i el dramatisme. Potser és la proximitat de la diada nacional. El cas és que he dedicat una estona a visualitzar el reportatge sobre l'Èric Bertran, el noi de Blanes que el 2004 envià tres mails a tres supermercats demanant-los l'etiquetatge en català i que va acabar a l'Audiència Nacional espanyola acusat de terrorista. L'anècdota va molt més enllà del despropòsit jurídic -de per sí ben evident, fins i tot per als neòfits- i ens il·lustra les entranyes d'una mentalitat lamentablement present als inicis del segle XXI, la de l'Espanya plural i tolerant d'en Rodríguez Embustero, alhora que retrata, novament, la mesquinesa i covardia de les cúpules polítiques catalanes, especialment les que ostenten una més alta responsabilitat.

La sèrie consta de cinc episodis que es poden veure aquí. Costa de creure el que s'explica, però val la pena saber-ho.

divendres, 7 de setembre de 2007

11 de setembre (amb Xirinacs de fons)

La diada de la setmana vinent estarà encara tenyida amb el ressò de la mort de Lluís Maria Xirinacs. No sóc partidari de fer-ne cap màrtir, ni d’ennoblir amb excés de panegírics la seva tasca de proselitisme nacional. La nostra història, especialment al segle XX, i en diferents àmbits, és plena de líders i figures literalment improductives des d’un punt de vista social, que no han generat cap brasa més enllà de l’espurna del seu geni. El seny i la rauxa, com dos pols oposats, en lloc d’atraure’s ens han anul·lat. No em sedueix, tampoc, aquest gandhisme català, el pacifisme fet doctrina en un país de covardies polítiques. M’interessa més, en canvi, el moment de la bifurcació que centrifuga la figura de Xirinacs enfora de la partitocràcia que es gestava a mitjan setanta i que avui ja ho enquista tot: qualsevol idea expressada en públic o en privat ha d’emmotllar-se a la llufa d’unes sigles si no vols estar permanentment sota sospita de servir uns interessos aliens a qui critiques. Si com Xirinacs es va per lliure es corre el risc de ser centrifugat.

La bifurcació que esmentava es deu, segur, a la caparrudesa ètica del personatge, a la coherència íntegra de les seves idees a l’hora de projectar-les de fet i verbalment. Això d’una part. De l’altra es complementa amb la negativa a reconèixer el procés de la transició tal com es va dur a terme, a admetre’n els pactes, ja que més que transició fou adequació a unes noves formes, a un reciclatge sostenible –mai millor dit– de l’aparell juridicopolític: oli democràtic a les frontisses rovellades, que no grinyoli l’invent borbònic d’Espanya. Ara, molts –sobretot els nascuts aquells anys– veiem quant ens han aixecat la camisa tantes vegades com han volgut. Els pares miren a una altra banda; mentre, als avis que encara queden els extorsionem records que són origen d’un present que desagrada.

La lliçó de Xirinacs no és “l’èpica” de la seva mort –el seu “darrer acte de sobirania”–, sinó haver denunciat la trampa del procés i rebutjat la reinstauració de la monarquia assenyalant renúncies i silencis. És un capital polític gens menystenible que anirà prenent vigor a mesura que s’esgoti el cuento, que s’esgota. Les famílies del catalanisme n’haurien de prendre nota el proper dia 11. I també els ciutadans del món deslocalitzats a qui ruboritzen els actes de la Diada. Tota dimensió humana i ètica es projecta políticament sobre un territori. El de Xirinacs es veu que es deia Catalunya.

Publicat a l'edició d'avui de El9Nou