divendres, 4 de gener de 2008

Com una vànova de llum

Ara que els ninots vermells ja fugen acovardits per les balconades, ell ja fa dies que hi té posades les figures dels tres Reis d’Orient –perquè en aquest país sempre han estat d’Orient i no pas mags. Diu que allò que és màgic de veritat és la il·lusió que hi posem perquè sigui així, que els tres Reis, del cert, no tenen cap truc. Tot i això, li agrada encara sorprendre’s recordant com de petit, al poble de la mare, el rei ros –que és el favorit– li sabia el nom i peripècies. Ara se sorprèn que a plaça, ses Majestats, cada any, congreguin tant de públic, inclús republicans, cosmopolites, anticlericals, ateus i guerracivilistes, un elenc curiós i bigarrat que els Reis d’Orient resolen amb l’esvelta i elegant presència d’una negra Majestat de pigment autèntic, sense llustre de sabata.
Tot plegat, encara, el commou cosa de no dir. Ell sempre havia cregut que fer-se gran comportava certs blindatges contra determinats efluvis sentimentals que el temps –prudent i savi, però també despietat– s’encarrega de reconduir; que la vànova de llum que li embolcallava la infantesa s’esvaniria de sobte amb les veritats revelades de la vida. Amb el que no comptava, però, era amb la poca voluntat que al llarg dels anys ha abocat en tals pensaments, de manera que avui se sap molt més vulnerable i porós que mai, desvalgut davant embats que li plantegen maltempsades. Demà, potser, s’arribi a plaça, ben abrigat, però no prou per evitar que el fred li glaci l’ànima. La il·lusió nerviosa i el neguit que tenia en ser marrec els reviurà en personetes que ell va riure i ser. Deixarà, com sempre, la balconada un dit oberta i, al terrat, tres plats amb galetes i vi bo. I es gitarà per intentar poder dormir una estona. De fa molts anys que no escriu cartes, no pas per res, sinó perquè diu que té de tot. Ben mirat, afegim, no és que tingui de tot, és que no li manca res, que bé ha de ser prou diferent. I és en el valor d’aquesta diferència on s’acull enguany per fer excepció i demanar a ses Majestats d’Orient que, a canvi de no portar-li res, tampoc no se li emportin –si us plau i per favor– res del que més s’estima i vol. Que la vànova de llum no s’apagui -que no s'apagui- i sigui guia per als tres Reis, garants com són d’un país de somni i fantasia que li manté inalterable l’harmonia d’aquest seu bell i perfectible món.
(Publicat a El 9 Nou, 4-1-08)