dijous, 17 de gener de 2008

Des del finestral

Des del finestral del menjador, a l'hora de dinar,
vèiem sempre la teulada veïna. Va ser un dia ventós,
i en volaren un parell de teules cantoneres arrencades pel mal vent.
Durant un temps sols quedà la ferida grisa del ciment,
un buit provisional que les mans destres d'un paleta van saber cicatritzar.
Hi ha elements d'una casa que per molt volàtils són fungibles,
o que de tan senzills són essencials per poder-la pensar:
el color d'una paret, la fusta de la porta, una balconada vegetal.
D'altres són com parets mestres, basta un cop sec per cruiar
l'edifici que amb esmerada habitud havien après de sostenir:
el plec de la roba, l'olor d'un sofregit, passar una escombra.
Elements com un plànol amb les venes dibuixades,
escomesa de llum que s'apaga de cop -per un tro, per un llamp-,
que s'apaga de cop. Com la vida que hi corria és regolfada pel mal vent,
com el vol de les teules quan et deixa nu i al ras d'un gèlid hivernal.