dilluns, 28 de gener de 2008

No mossegar-se la llengua

De les moltes tupinades que fins ara ha fet i dit qui dirigeix els designis de la conselleria d’Educació –que si la sisena hora de castellà, que si els nens d’Olot, que si ara trec hores de llengua, que si l’educació pel zapaterisme i la ciutadania–, crec que cal salvar-ne dos aspectes. De primer, el determini morigerat amb el qual es reafirma que l’ensenyament, a Catalunya, es fa només amb una sola llengua vehicular, la pròpia, la catalana. Davant l’escomesa nacionalista espanyola –tampoc aliena a l’esquerra oficial–, que és la veritable crosta que allí i aquí supura purulenta, fa somriure i bo de veure l’adopció de l’expressió pujoliana d’“un sol poble” en boca del susdit conseller.

Segonament, l’impuls que en proves pilot la Conselleria vol donar a les anomenades aules d’acollida transitòria –a Reus i Vic, ciutats encantades de la vida– per atendre l’alumnat estranger que s’incorpora durant el curs, mesura, lògicament, durament criticada per “segregacionista” per ments obtuses i meselles que creuen que nois i noies ja arriben a ca nostra recitant en vers els pronoms febles. Aquests alumnes no estan en condicions, encara, d’incorporar-se amb garanties elementals a l’aula que els pertoca. Sé de què parlo, i cal recolzar una mesura que els estalviarà els neguits i angoixes propis de qui sobtadament es troba en una aula on no entén res del que s’hi diu.

En paral·lel a la meritòria tasca que duen a terme els equips docents d’arreu per fer front a l’allau de nous alumnes i garantir la qualitat de l’ensenyament públic i privat, cal ressenyar, també, l’esforç que en forma de voluntarisme sorgeix d’iniciatives socials, per exemple el Voluntariat per la Llengua. A la nostra comarca, coordinat pel Consorci per a la Normalització Lingüística, i amb el suport de diferents col·lectius i entitats com Òmnium Cultural, és una iniciativa que durant el 2007 ha estat present en 16 poblacions i ha aparellat 235 persones –l’aprenent i el voluntari– de les nacionalitats i llengües més impensades. És més, des de l’inici del programa el març de 2004 s’han format al Vallès més de 1.500 parelles. No és poca cosa.

Implementar i no pas boicotejar socialment, ni que sigui amb candidesa, l’esforç que l’escola i agents socials fan en favor de la llengua catalana en una societat cada volta més multilingüe, no hauria de ser cap actitud lloable en si mateixa, ben al contrari, sinó un signe de normalitat enfront d’una anormalitat. No enverinar-se, ni mossegar-se la llengua, no fos cas, com deia aquell poeta, que, malgrat les crostes, ens acabessin sagnant les paraules.


(Publicat a l'edició d'avui de El 9 Nou)