dissabte, 23 de febrer de 2008

Al voltant de Palau i Fabre (I)

Hi ha poetes a qui escau l’adjectiu de singular més enllà del tipisme buit de contingut. Hi ha poetes de qui és precís escodrinyar la seva vida, resseguir-ne els avatars per comprendre més i millor qui eren i perquè van fer el que van escriure. Avui que s’ha mort Palau i Fabre ja són menys els membres que ens queden al senat literari del segle XX.

Palau va tenir la dissort de viure llargues etapes de la seva vida al marge de l’activitat cultural de l’exili i també de la resistència interior. Comprendre els motius d’aquest fet és estudiar unes dinàmiques humanes en una situació extremadament excepcional, que ningú sabia el que havia de durar. És entrar en el petit món de vanitats velades dels cenacles literaris. Però és també comprendre la complexa personalitat del personatge, l’opció per una radical independència que durant els anys de la guerra civil ja forjà les bases i les traces del que hauria de ser la seva obra. La feina ingent que fins el 1945 Palau va desplegar a Barcelona la va realitzar ell tot sol. La revista Poesia o les lectures clandestines de poemes, algunes de les quals li reportaren ja algun mal de cap i l’inici del seu ostracisme, com la vetllada en què llegí La sabata. L’ambient resclosit i noucentista de la resistència cultural que havia quedat a Barcelona contrastava amb la transgressió i atreviment d’un Palau que es trobava sol, sense interlocutors. I va marxar a París amb una beca inesperada. Si en un inici havien de ser dos anys, s’allargà fins el 1961. Durant els anys de París Palau completà els seus poemes de l’Alquimista i el cicle de teatre donjoanesc, que fa poc s’ha estrenat a Madrid. Són moltes les penúries de l’exili, i diversos els oficis. Pels estudiants estrangers a París les feines bàsiques consistien a fer classes d’espanyol, tasques de vigilància o bé figurants i extres de cinema, una de els passions del poeta.

De caràcter irascible i desconfiat, Palau s’abocà a París a l’escriptura dels seus llibres, i ho féu amb tanta intensitat que sovint es guanyava les queixes dels qui volent veure’l mai no en trobaven l’oportunitat. Així el matemàtic Ernest Coromines, germà del filòleg, li escriu: “És que l’amor i la poesia us tenen de tal manera aclaparat?”. L’eros donjoanesc sempre campa per palau.

La sabata


He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que un angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.