diumenge, 24 de febrer de 2008

Al voltant de Palau i Fabre (i II)

Però si en l’entrada anterior esmentava una dissort, també hi ha una gran sort. Les vel·leïtats artístiques de Palau, heretades del seu pare Josep Palau Oller, pintor i col·leccionista, el feren especialment sensible a les arts plàstiques. Picasso fou la seva obsessió i la seva salvació: “no vaig dubtar mai que vocacionalment i professionalment la meva ruta era Picasso, que la seva obra era el meu nord i que és a través d’ella que jo havia de realitzar-me. Altrament, la seva obra contradictòria em servia més que mai, m’acompanyava més que mai i hi trobava els ecos a les meves contradiccions, com no les trobava en cap més obra de cap altre creador”. Palau coneix Picasso a París al cap d’uns mesos d’instal·lar-s’hi, quan ja té enllestit el primer dels vint títols que dedicarà al geni malagueny.

Hi ha veus que es dolen o lamenten que l’obra picassiana hagi eclipsat, en part, l’obra literària de Palau, i és un error veure-ho així, o en tot cas una visió molt superficial. En l’estudi i coneixença de l’obra picassiana Palau troba arguments i correlats per aprofundir en la seva poètica que es tradueixen en composicions com la Teoria dels colors o la peça teatral Homenatge a Picasso. I també hi haurà veus més malintencionades que atribueixen el reconeixement de Palau només a la faceta picassiana, obviant massa a la lleugera un llegat literari que, certament, és difícil d’encasellar en qualsevol –isme.

El fet de comptar, també, amb un nodrit grup d’estudiosos que n’han difós el nom i obra i, sobretot, amb una fundació que des de fa cinc anys és dipositària de totes les seves obres i col·leccions d’art i literatura és el que salvarà i salva Palau de l’oblit en què han caigut molts companys seus de generació, la generació estroncada pel daltabaix de la guerra civil.

És una sort, per tant, poder comptar amb l’edició de la seva obra completa, que el poeta va poder supervisar personalment –i que amb tota probabilitat s’engruixirà amb material inèdit–, la qual compta amb un esbós del que podrien ser unes extraordinàries memòries que es queden, però, en un seguit d’articles o episodis –val a dir que interessantíssims– sobre records concrets que Palau vol salvar de l’oblit. Es tracta d’aspectes sovint lligats a terceres persones, versions de conflictes o polèmiques en els que es va veure involucrat i on reivindica la pròpia tasca cultural. No obstant, la part que he trobat més interessant és la referida a la peripècia vital de l’exili –des de la mera subsistència a les relacions personals amb d’altres catalans– i a la formació de la pròpia personalitat, al psicologisme que impregna bona part dels seus raonaments. Queda la recança, acabada la lectura, que posseïdor com era d’una vasta memòria privilegiada no hagués optat per un model de memorialisme d’estructura més convencional, opció, tanmateix, que es comprèn descartada vista la seva heterodòxia vital. És difícil acostar-se a l’obra de Palau i Fabre i sortir-ne indemne. És difícil quan t’encares amb una obra de radicalitat extrema, que baixa fins al fons de si mateix, fins a la caverna, per dir-te que:

Hi ha una manera de pensar la mort
en què la mort mateixa ens atenalla,
com si fóssim nosaltres el record,
com si fos ella la que ens pensa i mana.

Hi ha una manera de pensar la mort
que és com viure-la abans de la mortalla,
sentir-ne el fred amarg a dins del cor
i ésser el cor de la mort a la vegada.

Veure’ls el pare i el fill d’un mateix
i esdevenir un mateix vivent cadàver;
mirar amb ull gèlid el passat on neix
el futur ja marcit de l’esperança.

Estrangular el futur amb el passat,
orfes de temps i orfes d’eternitat.

París, 11-12 de març del 1952