dimecres, 13 de febrer de 2008

Matí

Després d'uns dies de bonança relativa, de sol generós que apunta maneres però que l'hivern té encara atenallat, la realitat s'imposa i el canvi climàtic es rendeix a les evidències del calendari astral. A primera hora del matí, doncs, molts camps són ben gebrats, i tot i que sovint no hi ha boirina fa l'efecte que la pols gebrada n'és residu. Ningú ha vist com escampava. Direcció a llevant, si no és núvol, el reflex del sol enlluerna de tal manera que quasi sempre has de frenar, abaixar la visera, mig aclucar els ulls. Res comparable com quan una estona després -la carretereta de Marata va deixant enrere el Vallès-, vorejant les faldes de la serralada de Marina, apareix el mar quan t'incorpores a les rondes. Entre el tou acolorit de núvols, de textura diversa i capriciosa, a vegades és només una intuïció, però la llum del sol cau sempre a plom damunt de l'aigua i és llavors una autopista de foc que des d'un punt precís de l'horitzó es va eixamplant i arriba fins a la platja. Després, en acostar-t'hi i perdre alçada entre ermots i conreus de flors i fruits, es fan visibles les onades. En aquesta hora, totes duen farbalans d'escuma per pijama. N'hi ha que estan endormiscades i no gosen atiar-se. D'altres s'aixequen dibuixant la mà d’un semicercle que diries que t'implora i et diu vine. Ja fa estona que les canyes de pescar deuen ser plantades però tu mai no hi veus ningú. Algun cop s'entreveu, a mitja distància, la ferida d'una barca. Generalment res. Segons la incidència de la llum, només una extensió d'aigua metal·litzada o el blavís d'un cortinam com un teló abandonat qui sap l'estona damunt de l'immens escenari aqüós. I es deixondeix per moments cada matí, i es va emplenant la carretera quan ja arribo sense haver-te pogut dir bon dia ni explicar-t’ho cada ahir havent tornat.