divendres, 22 de febrer de 2008

Metàfora lul·liana

No se m'esverin pel títol, i endavant. Com que cada vegada més ens anem convertint en un país de rebaixes, no és estrany que a tot el que belluga li pengem una etiqueta. El que hauria de servir per ordenar-nos el pensament i llençar ponts acaba en un reduccionisme absurd que molt sovint impedeix un flux d'idees en forma de diàleg mínimament profitós. Així, per exemple, aquells que només veuen el món a través del rectangle encartonat d'un carnet de partit i són monologuistes de frontó, sense ressò possible en l'altre. Enllà del polític, en d'altres àmbits, ocorre igual. En el terreny cultural, per exemple, la proliferació de sords és alarmant. Ja teníem cecs. Ara també sords. Són generalitats, naturalment, però delaten, crec, una manca d'ambició i de referents preocupant. Només amb l'optimisme no es va enlloc quan tot és massa atomitzat i es generen certes pors a l'hora d'arriscar, a vegades entre còmiques i irracionals. La independència sempre es paga cara.

Quan Najat el Hachmi va guanyar el Ramon Llull hi va haver reaccions de sorpresa. No tindria les mateixes implicacions que el guanyés, no sé, el Toni Ibàñez o el Lluís Oliván. Després vaig seguir la premsa i alguns comentaris, la majoria entenimentats. Però se li va penjar la llufa, l’etiqueta de ser la no sé què catalana. Res que ella no pogués preveure. Segons se sap, la novel·la és una projecció literària de certs aspectes biogràfics i socials que retraten una part de la Catalunya d'avui, sense por, tal com raja. Només per intentar explicar-nos la realitat ja mereix ser llegida. Si després té la qualitat literària exigible, molt millor. Les lletres catalanes hauran guanyat una escriptora que, entre altres opcions, ha escollit el català com a llengua literària. Podria no haver estat així. El Hachmi s'incorpora a la fornada dels Sales, Guixà, Comes, Serés, Bagunyà... Convindria no emmudir davant la realitat que literaturitza i donar tribunes que ens argumentin la creixent preocupació i perplexitat que segons les enquestes comporta la immigració. Només amb la literatura tampoc anem enlloc. Entre nosaltres hi ha veus que demostren capacitat per adquirir un compromís més enllà de l’escriptura, i la societat ha d’exigir poder escoltar-les. Els mil cretins que només surten per vociferar l’apocalipsi de la literatura catalana que es quedin a casa mirant Telecinco.

Ramon Llull parlava, pel cap baix, les mateixes llengües que deu saber El Hachmi. Recordo la vegada que una dona, en saber l’origen del meu cognom –no pas d’on sóc– s’admirà de la meva parla. Desconcertat, sense més explicacions, li vaig donar les gràcies. Sobretot, no ens esverem, i endavant, endavant... endavant les atxes.
(Article publicat avui a l'edició de El9Nou)