diumenge, 10 de febrer de 2008

Va d'angles
















Angles morts
és el darrer llibre de poemes d'Àlex Susanna. Angles sense identificar la darrera exposició d'escultures de Roser Nadal, que ja en té una altra en dansa a Canovelles. Pere Ballart, prologuista del privilegiat llibre de Susanna, comença les seves reflexions dient: "D'ençà que, fa vora de dos segles, perduda tota fe en l'eternitat del món físic, l'art va optar per deixar de representar la permanència de les coses i va passar en canvi a oferir-ne solament la durada, la pura i precària existència temporal, molts van ser els canvis registrats en un acte tan senzill i extraordinari com el de mirar la realitat per convertir-la en pedra, en so, en colors o en paraules." El recorregut que l'art ha fet en cadascuna d'aquestes disciplines l'expliquen les diferents estètiques i moviments, les teories literàries, les crítiques d'art, etcètera. Un simple espectador, com ara jo, només pot meravellar-se'n i sorprendre's de la traducció plàstica del risc que assumeix l'artista. Una mica és el que em va ocórrer amb les peces de Roser Nadal. Per diferents circumstàncies vaig visitar un parell de cops el seu taller i m'ensenyà les escultures de pols de vidre reciclat amb què estava experimentant (llegiu arriscant). Peces que com la ceràmica són cuites al forn a uns 800 graus amb menys de 24 hores i amb uns resultats formalment més espontanis, amb un punt d'imprevisibilitat i salvatgia.

















La Roser ve del món de la ceràmica. La seva línia evolutiva ha transitat des dels elements vegetals fins a la construcció d'espais diversos, amb el comú denominador de ser, també, una línia de reflexió sobre l'art mateix i el paper que, com a artesana que és i es reivindica, ha de tenir en la representació plàstica d'aquesta "precària existència temporal". Tant els angles poètics de Susanna com les peces de Nadal, doncs, són angles que requereixen d'una mirada còmplice, que no són a l'abast immediat, perquè mirar no sempre significa veure. Angles morts, invisibles, per molts retrovisors que escrutem, perquè és només de cara i amb voluntat de veure'ls que se'ns fan avinents a través de les paraules. Angles sense identificar, fora de context, perquè la intuïció no basta per emmarcar-los en la fantasia on van ser dissenyats. I així fou que es presentà l'oportunitat d'exposar les peces a la sala d'art Carles Sindreu de l'Ametlla del Vallès, i que la Roser em demanà el text que segueix per provar d'il·lustrar verbalment aquests angles.


















"La domesticació dels paisatges té en l’hàbitat una de les seves màximes expressions, però no pas l’única. L’artesana Roser Nadal temps ha que ho sap. Modelar espais del no res, esculpir el silenci fet matèria, és suggerir-nos un recorregut per la història d’aquesta domesticació, per les llinyes que humanitzen tot allò d’atàvic i primitiu que ha deixat rastre entre nosaltres. Són retalls d’espais, tal vegada familiars, avui potser oblidats, tampoc requerits, records d’ombres creuant el trespol camí de l’eixida. N’és tan lleuger el record que ens engruna la memòria i no encertem a identificar-ne l’angle. Aparentment civilitzats en llur cara amable, el revers dels volums és abrupte i capriciós, record desdibuixat d’impossible concreció. Claus, tascons, reixats, vidre fos –sovint acolorit, com un llamp que ens il·lumina l’estança. La memòria dels llocs i de les coses, la que guardem dels éssers, és persistent perquè hi ha un fil perenne que ens hi connecta. Però alhora és fràgil i mal·leable com tota transparència compactada en pols de vidre. Al capdavall, en mirar per les finestres que donen a la vida, dubtem sempre si som part dedins o bé al defora, perquè a banda i banda del cristall ens sabem tothora a la intempèrie."