dissabte, 15 de març de 2008

Ah, vaja, no era el pressupost




Qualsevol expert en semiòtica o llenguatge no verbal xalaria d’allò més amb aquest quadre. Les imatges mai no valen més que mil paraules. Les imatges no valen res per elles mateixes si al seu darrera no hi ha un batec –arrítmic o taquicàrdic– que n’expliqui l’ànima i el pols. Paraules que tradueixin la composició d’espais i formes, de llums i ombres, la textura mineral del gest o la mirada. Tampoc les paraules, per si soles, tenen un valor absolut per poder explicar una situació quan s’escriuen sobre l’aigua tèrbola dels torrents que baixen fort després de la tempesta. Vegem sinó el següent quadre, però ni així.

La figura u té el semblant seriós, amb la mirada baixa, com perduda, qui sap si avergonyida i tot. No gosa, igual que els altres, mirar fit a l’objectiu, buscar l’assentiment de l’interlocutor –no és fotografia de compromís (de catequesi o comunió), ans és comprometedora (de confirmació), potser retrata amb qui vols estar i no gosaves a l’inici perquè et menystenien o insultaven, no recordes?, i era tot un pati de col·legi i no et passaven la pilota–, ni tampoc gosa abastar amb les mans el taulell demòtic de la casa gran, ja no del catalanisme desnonat, sinó de tots els garriguencs de bona fe que el van votar. No serà orgull, però sols ell va a pit descobert puix ja ha ensenyat les seves cartes.

La figura dos, igualment, té la mirada baixa, però no perduda. Té la pensa fixa i concentrada, la faç resolutiva de qui ha esgotat paciència i crèdit i vol cobrar el que creu que se li deu. La línia dura del seu rostre dibuixa, imperceptible gairebé, el traç d’un lleu somriure irònic de Gioconda. És un rostre que es destensa a poc a poc, que finalment es desenroca. Mirem braços i mans. Els palmells oberts, talment una imposició litúrgica, o a punt de bufetada seca, no toquen fusta, encara, però n’intueixen el seu tacte i alliberen ràbia tensa acumulada. Diríeu que va sola i tot un exèrcit comanda. És la figura més a l’avançada. Un hola Jose, hola Pepe, per fi he arribat, no saben el que es fan. Aparteu vermut i criatures i serviu-me la carn d’olla.

El tercer home és el més allunyat en el temps i en l’espai. La seva ubicació en el quadre suggereix un punt de fuga que no s’arriba a produir. Es diria que espera torn per segellar el seu expedient de readmissió a llogater, però altres figures li han guanyat la posició i ell no gosa discutir-la. És la discreció de la veterania. És el més seriós dels rostres, el més frontal i greu. El torero que retorna a plaça després de la cornada i no li plouen ni calces ni clavells. La picaresca de quan l’àrbitre no mira. L’evidència d’uns arguments que no cal justificar. Els borbollons de l’aigua sobreeixint la claveguera un maig plujós. La venjança d’un plat fred de seques sense botifarra. Ja us vaig avisar que tornaria, tinc tot el temps del món per redimir-me i ensorrar-vos.

El quart home és també el darrer i ara li han dit vine, t’estimem, vols jugar? Per això és l’únic que somriu. O mai o així, sembla pensar. Per això també és l’únic que es recolza amb fals estil impostat i tavernari sobre el taulell demòtic del bar, la barra, esperant que li retornin canvi pels serveis prestats al sindicat majoritari, que li omplin el dipòsit del cotxe-escombra amb combustible biodièsel i ecològic de biomassa forestal. Els altres ignoren que la seva miopia no té a veure amb les idees que defensa, i és així que està més a l’esquerra tancant quadre en un racó, poca mobilitat, no té altra iniciativa ni destí, que no vull a ningú més al meu costat.

Hi ha altres figures no identificables. Sempre són el poble, massa amorfa i transparent com una ameba. L’administrat, l’ase dels cops de la puerilitat i de la impunitat polítiques. Així, la figura cinc és pintada d’un vermell al·legòric i social, sense lletres blanques, i surt d’esquena a l’espectador, al centre esquerra. Per això, alhora, dóna la cara a les quatre figures i apareix en primer terme. Perquè el poble, l’ens abstracte, arreu, sempre va al davant, mirant de cara per entomar millor l’escopinada. Aixecada de camisa fins el pit. No era el pressupost que negociaven. S’ha acabat el bròquil, i el sudoku suma 9. Deixeu la porta ajustada. Buenas noches i buena suerte.

http://www.vilaweb.cat/www/lagarriga

La meva aposta


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Senzillament genial!

jomateix ha dit...

sensacional, tot!