dimecres, 12 de març de 2008

Cassià Just

Més bufetades. De mica en mica, perquè és llei de vida, ens anem quedant orfes. Individualment i col·lectiva. Els matissos de dolor són distints segons els casos però el resultat pràctic és el mateix. S'apaga una vida, desapareix una persona, ens deixa un referent. La seva obra perdura en el testimoni de vida que ha deixat. Si ho duem a la sang, allò de bo que tenim és el llegat més preuat que com a fills ens correspon. Si no és el cas, tenim sempre la possibilitat de millorar a partir de l'exemple públic de rigor i bondat a bastament demostrades. A vegades n'esquivem l'exigència, no ens donem per al·ludits, però les seves presències són allí. En fundacions, en premis, en biblioteques, en monuments... Salvar-se en la paraula que els altres diuen de tu, diuen d'ell. Sentir-se per ella, si no salvat, salvable, com deia Carles Riba.

L'Oriol Ponsatí ens ha enviat aquestes:

"El monjo cristià no és un especialista de l'autocontrol, sinó un foll de Déu que intenta viure i estimar, compartint el mateix ideal amb els germans de la comunitat i, si fos possible, amb tots els homes i dones del món."

(Cassià M. Just. Glosses per a una relectura de la regla benedictina. PAMSA, 1989.)

"Semel ergo breve praeceptum tibi praecepitur: dilige, et quod vis fac; sive taceas, dilectione taceas; sive clames, dilectione clames; sive emendes, dilectione emendes; sive parcas, dilectione parcas: radix sit intus dilectionis, non potest de ista radice nisi bonum existere."

(Agustí d'Hipona. In epistolam Ioannis ad Parthos, VII, 8)

"T'és encarregat, doncs, un únic i breu encàrrec: estima i fes el que vulguis; si calles, calla amb amor; si crides, crida amb amor; si castigues, castiga amb amor; si perdones, perdona amb amor. Que l'arrel de l'amor sigui dins teu; d'aquesta arrel només en poden sorgir coses bones."