dilluns, 24 de març de 2008

Dies a Viladrau




Josep Pla tenia raó, com quasi sempre. Igual que els homes del temps. Les hores incertes de la primavera. “Hi ha un moment, doncs, en què la naturalesa queda com suspesa i sembla que no sap què fer. L'hivern passa avall, però la primavera és incerta.”

I vet ací que va caure una nevada que no per anunciada deixà de sorprendre’ns. Ja s’hi va posar a quarts de tres quan encara era calamarsa i aviat es veié que no pararia i que ens quedaríem amb les ganes de fer l’excursió que havíem programat pels voltants de Viladrau. El matí fou suficient per fer una passejada ràpida pel poble i arribar-nos fins al punt d’informació turística, on molt diligentment ens advertiren que la guia de rutes literàries per la xarxa de parcs naturals editada per la Diputació –i distribuïda massivament no fa gaire- està infestada d’errors i que quina sort que haguéssim preguntat per on es començava la ruta. És la desídia màxima. Un Montilla que no sap pronunciar el nom del poeta mort a qui s’homenatja –ni Fabré ni Febrer, Palau i Fabre; ignorant- i un Corbacho president de la Diputació que edita guies amb rutes literàries amb les quals et perds i no arribes a lloc, perquè no et volen dur enlloc. Guerau de Liost, Joan Maragall, Pere Quart i mossèn Pere Ribot; Ferran Canyameres, Joaquim Ruyra i Prudenci Bertrana; Sagarra, Lola Anglada, Pla i Verdaguer; redimiu-los, no els ho tingueu en compte, il·lustreu-los, il·lumineu-nos abans no ens acabin de sumir tots en la més terrible de les foscors que és no reconèixer-nos en els nostres poetes, esdevenir deslocalitzats i desalfabetitzats. Porca misèria, que Catalunya va com va...


.
Dies a Viladrau. Com que ens vam decidir tard al final va ser aquí on trobàrem lloc, no perquè ho descartéssim d’entrada sinó perquè en principi la destinació concreta, dins la zona del Montseny, era el de menys. L’Hostal de la Glòria –no vam preguntar si tenia relació amb l’obra homònima de Sagarra- és acollidor, prou espaiós, i amb una cuina correcta que s’endevina copiosa i contundent si t’aventures fora dels menús en règim de pensió. Són dies de públic i turisme familiar, i era així que s’escoltava força xava i castellà –o tot alhora i barrejat- i també es veien les famílies que inauguraven temporada acudint a la segona residència. “Mira si cuideu bé els pixapins que fins els munteu una nevadeta perquè estiguin contents”, vam sentir a una cafeteria de la plaça. És així, vam estar molt contents. Els restauradors, més. Va reblar el tipisme l’avi de Caçadors de bolets, assegut al banc del si no fos amb dos iaios més, a petar-la i a veure-les passar. Com que era diumenge de Pasqua els aparadors de les pastisseries lluïen Mones amb ninots diversos, però no en vaig saber veure cap de coronada amb un Serrallonga de Viladrau. Són detalls significatius, em sembla. Em fixo en aquestes coses. Avui, l’assalt i el bandolerisme, el saqueig barroer sobre el que queda d’aquest pòsit històric campa d’altres àmbits més enllà d’una Mona. I és també menys dolç. Vull dir que la impressió causada per l’estada a Viladrau és, a més de parc natural, de cert parc temàtic, on el valor intrínsec del lloc, per la majoria de visitants, s’exhaureix amb un mer paisatgisme asèptic que, per exemple i en aquest cas, no és capaç d’integrar, o de donar continuïtat –històrica, cultural- a un imaginari tan ric com pot ser el del bandolerisme a partir d’una cosa tan senzilla i popular com una Mona de Pasqua. Donar més importància als valors toponímics -estètics- que no pas als antropològics -culturals- dels paisatges és un dels signes actuals de l'oci turístic. Potser ja ens hem convertit en postal temàtica, qui ho sap. Per això s'agraeixen lectures com les d'en Pla, perquè t'expliquen el paisatge enllà del seu valor estètic, impregnat com està d'activitat humana que hi deixa un solatge i un rastre identificables per poc que t'hi fixis.

M’inquietà, a la fi, un altre detall, que al mateix Joan de Serrallonga hauria fet carregar el pedrenyal. Tot i que no es pot dir que el seu bandolerisme fos tenyit de motivacions polítiques, sí que la persecució a què es veié sotmès per part dels lloctinents de Felip IV el féu valedor de certes simpaties populars, mig per complicitat mig per temor, de tot hi devia haver. És així que veure, de primer, el retrat de la infanta Cristina de Borbón en dos llocs distints de l’Hostal, en una d’aquelles imatges que certifiquen el pas d’un famós o d’una autoritat immortalitzats al costat dels de casa i, després, a una cafeteria de la plaça, veure junt amb la col·lecció de quadres dels successius equips de futbol locals una carta d’agraïment de la casa reial espanyola per haver enviat, el club, uns carnets de soci als Ducs de Palma, doncs bé, tot això, dic, em fa pensar fins a quin punt l’imaginari d’en Serrallonga ha estat derrotat per golejada i substituït pel “Déu, Pàtria, Rei” dels carlins que camparen a lloure per les Guilleries durant la segona i tercera carlinada. Vet ací els canvis de paradigma de llarg abast, la substitució de la rebel·lió per la submissió, la mentalitat subjacent a partir d’ínfims detalls quotidians elevats a categoria d’observació sociològica des de la taula d’un bar perquè a fora neva i tenen posat telecinco. De com si vols que el lloc t’expliqui alguna cosa més del que et diu l’home del temps i tu retrates, has d’obrir la lent i parar l’orella, i fer com si tracessis un mapa per on transitar els camins que tu ja hi obres, ara sense por de perdre’t, perquè ja no necessites guia, perquè hi ha una fada que et segueix i que et diu "vine, camina al meu costat".


Cau la neu, a poc a poc. Fa vent i fred i s'ha fet fosc. Primavera d’hivern, primavera d’estiu. Vivim hores incertes i no hi ets.

3 comentaris:

novesflors ha dit...

Caram! Aquesta foto nocturna, la vas fer amb la fada al costat? Preciosa, de bona veritat.

Albert Benzekry ha dit...

És una fada convertida en neu, Novesflors, amb la diferència que no es fondrà ja mai.

Quim ha dit...

Un post magnífic. Caldria anar pensnat en recollir-los en forma de llibre.
Jo, de moment, m´apunto a fer la ruta.