diumenge, 30 de març de 2008

Vida privada

La literatura és moltes vegades un mirall on recrear una societat a partir de diguem-ne ficciatures –ficcions fetes literatura– i encara que hagin passat molts anys –posem més de setanta–, o molts segles, el cablejat sentimental que ens fa ser homínids roman intacte, fossilitzat en les grans obres que han servit de model per estudiar temps passats més enllà dels documents que es consideren pròpiament històrics. La visió que la literatura ens dóna del passat, doncs, sempre és inevitablement filtrada amb ulls presentistes, i això precisament per aquest fil que teixeix el temps com una parca. Que bé que ho va dir el poeta anglès T.S. Eliot: “Present i passat, tal vegada són presents en futur, i el futur contingut en el passat. Si tot temps és eternament present, tot temps és irredimible”. Exactíssim.

Publicada el 1932, premi Crexells d’aquell any, “Vida privada” és la novel·la emblemàtica de Josep Maria de Sagarra, el retrat cru de la decadència dels Lloberola, aristòcrates barcelonins dels anys trenta amb moltes generacions a la gepa, sorgits, com tants d’altres, d’un pòsit rural feudalitzant, una aristocràcia “ennoblida als segles disset i divuit pels reis espanyols” i amb un desafecte a les terres, “produït a començaments del segle passat (XIX), que va coincidir amb una castellanització de gran part d’aquesta petita aristocràcia del nostre país, convertida en una mena de paràsit, girada completament d’esquena a la veritable tradició i a totes les essències sentimentals autòctones que s’anaven desvetllant de mica en mica”, i és que encara es pot considerar, d'alguna manera, que som a la Renaixença. Una superació, en definitiva, del senyor Esteve rusiñolià filtrada a través de la “civitates” noucentista que volgué ser la Barcelona dels anys vint. Metàfora i alhora correlat d’un temps esllanguit entre els darrers anys de la dictadura primoriverista i els primers de la república, on s’hi concentra tot l’imaginari de Sagarra, un extracte social que per raons biogràfiques l’escriptor coneixia prou bé. Un autèntic retrovisor sòcio-literari de primera magnitud.

No fa gaire, Vicenç Altaió en deixava anar una de bona. Deia que el Noucentisme no havia durat prou, i que l’Avantguarda havia hagut de fugir massa ràpid. El cert és que ambdós moviments van fer un tram plegats, solapant-se, abans de l’ensulsiada franquista. Més d’un autor, però, fou promiscu en això de les etiquetes estètiques. Pensem sinó en Salvat i encertarem. El Noucentisme, que donà un clar privilegi a la poesia com a excel·lència literària, tardà un poc a adonar-se de la mancança que suposava per a una literatura que es volia europea el fet de no tenir una novel·lística moderna, que fugís del ruralisme encarcarat de terra endins, encara modernista. Segons Pla, “nosaltres fórem contra el ruralisme en totes les seves manifestacions i contra el que s'anomena el costumisme; contra el pintoresc xaró; creguérem que els tipus excepcionals, marginals, i, en definitiva, anormals o boigs, no tenen cap interès. Defensàrem la cultura, la sociabilitat, la llibertat en tots els ordres i la ciència”, opinions si més no curioses si ens atenim al mite del Pla pagès que ell mateix va conrear, mai millor dit. El cas és que Barcelona no tenia la seva novel·la i Sagarra l’escriví.

I ara el fragment. A la festa d’Hortènsia Portell s’hi espera, d’un moment a l’altre, l’arribada del dictador Primo de Rivera. Senyores pones i aristòcrates en franc i contumaç declivi hi fan cap. Entre els convidats, cacem al vol una conversa entre un “catalanista” i un “separatista”. Com les d’avui, la cosa no té pèrdua:

“-No cridis tant, home, no cridis, tant…
-Perquè vegis que tinc raó, amb això de la majestat del domicili, aquí hi ha un exemple: els Lloberola. Mentre el Marquès de Sitjar vivia al carrer de Sant Pere més baix, semblava que fos alguna cosa; ara el tens arruïnat en un piset gairebé de menestral; és un pobre senyor Tomàs i res més. Són gent incapaç de reaccionar, de viure la vida que sigui. I els fills del Marquès són pitjor que els fills del meu sabater. Allà tens el petit, sí, aquell que ara parlava amb la dona d’en Mates, es un “pinta” que acabarà a presidi...
-Això m’ho dius per fer-me saber que l’aristocràcia catalana ha fracassat; però no sé si són millors tots aquests cansaladers amb títol, tots aquests que trobaràs a grapats aquí dintre.
-Home, no sé si són millors o pitjors; moralment potser són pitjors, que ja és molt dir. Però, a la seva vanitat de darrera hora, hi ajunten un interès de treball, un interès fins, si vols, de robar i de negocis bruts, que ja és alguna cosa...
-Home, gràcies!
-Sí, vull dir que entre ell hi haurà gent tan baixa com vulguis, però tenen una iniciativa, una ambició; fan rodar fàbriques i fan rodar cases de banca; fan treballar l’estómac del país... Hi ha moltes senyores, d’aquestes que duen més brillants i parlen un castellà més cafre, que tenen un marit que penca dotze hores diàries...
-El teu argument no em convenç; ets un materialista...
-Potser sí!...
-A més a més, tota aquesta terregada enriquida Déu sap com, va tant darrera del dictador i del règim actual com els vells aristòcrates que tu condemnes.
-Hi van més, encara. Hi van perquè els convé; i les dones per vanitat. Com que són gent sense conviccions, tiren al dret; ara són partidaris d’aquest general beneit i demà serien partidaris d’una república o d’un règim comunista, si trobaven la manera de fer quartos. Molts d’aquests senyors que ara s’ajupen i col·laboren davant de les coses que envileixen més el país, han votat la Lliga, han fet de catalanistes i han dut les nenes amb la caputxeta dels “Pomells de joventut”...
-Sí, ja tens raó; mira que els catalanistes esteu fent un paper...
-De catalanistes n’hi ha molt pocs. Prat de la Riba deia que n’hi havia un centenar, mal comptat.
-I de Prat de la Riba ençà, no heu augmentat la colla?
-Més aviat em penso que s’ha disminuït... Veus aquell minyó que sembla que es mengi l’escot d’Aurora Batllori? Doncs, aquell minyó era dels més reconsagrats i dels més de la flamarada, i ara ha acceptat un càrrec molt important que li ha proporcionat el Marquès de Foronda, i hi ha qui diu que és confident de la policia...
-No m’estranyaria gens. En fi, jo me’n vaig a sota els arbres perquè deu estar a punt d’arribar aquesta “bèstia”...
-Sí, tu tant que crides! Jo no sé com véns en llocs així. Un separatista com tu! L’endemà els diaris, en les notes de societat, posaran el teu nom al costat del d’aquestes persones que et fan tan de fàstic...
-Què vols fer-hi! Potser tens tota la raó de criticar-me. Si vinc, és per la meva amistat amb Hortènsia; perquè, divertir-m’hi, m’hi diverteixo molt poc... Ben mirat, tots som una mica covards...”

2 comentaris:

Dieta ha dit...

Hello. This post is likeable, and your blog is very interesting, congratulations :-). I will add in my blogroll =). If possible gives a last there on my blog, it is about the Dieta, I hope you enjoy. The address is http://dieta-brasil.blogspot.com. A hug.

Albert Benzekry i Arimon ha dit...

Això dels comentaris oberts és collonut. Jo que pensava que m'arribava alguna nota interessant i em trobo amb un canarinho que té un bloc sobre dietètica i que me'l deixa en un text on parlo de l'autor de "Cafè, copa i puro"! Extraordinari, visca la globalització! Visca els peus de porc!